Treballadors de SEAT, Frape-Behr, Mercedes Benz i Sysmo han convocat una manifestació pel diumenge 2 de desembre, que conclourà amb un festival solidari al Parc de la Ciutadella. Els convocants denuncien la desertització del teixit industrial de Catalunya i la complicitat del govern de la Generalitat.
MANIFESTACIÓ CONTRA ELS ACOMIADAMENTS I TANCAMENT D'EMPRESES DIUMENGE 2 DE DESEMBRE, 11H, PL. SANT JAUME
FINALITZARÁ EN EL PARC DE LA CIUTADELLA AMB UN FESTIVAL SOLIDARI
Treballadors/es, ciutadans/es de Catalunya, diguem ¡PROU! a l'espiral d'acomiadaments, deslocalitzacions i tancaments d'empreses que condemnen a la misèria a milers de treballadors i les seves famílies, desertitzen el teixit industrial de Catalunya, i amenacen el futur de tots/es. Mentre, les multinacionals i la patronal s'enriqueixen cada vegada més. Diguem NO! a la complicitat del Govern de la Generalitat que subvenciona amb els diners dels ciutadans la deslocalització d'empreses; que aprova,un darrera l'altre, expedients fraudulents d'acomiadaments i tancaments, i que tolera les operacions especulatives immobiliàries que s'amaguendarrera de molts tancaments de centres de treball. Treballadors/es deCatalunya, acudim a la manifestació, amb les nostres famílies i amics, ensolidaritat amb els treballadors acomiadats de SEAT que lluiten pel seu reingrés, de Frape - Behr en vaga contra les amenaces als seus llocs de treball, de Sysmo contra el tancament d'empresa, de Mercedes-Benz contra l'especulació i en defensa dels seus llocs de treball. La seva lluita ésla lluita de tota la classe treballadora.
Convoca: Assemblea acomiadats/as SEAT, Comitè Empresa de Frape - Behr, treballadors de Mercedes Benz i de Sysmo.
Donen suport: Assemblea de treballadors d'empreses en conflicte; Xarxa contra laprecarietat i tancament d' empreses, CGT, COBAS, CNT, IAC (CATAC, FTC, USTEC...), SF, SU i altres organitzacions politiques i socials.
dissabte, 1 de desembre del 2007
dissabte, 10 de novembre del 2007
De sobiranies i "sobiranies"
El dossier del darrer número de Lluita du per títol "Què vol dir sobirania?". Per Josep Guia, la profusió de plataformes i corrents de partits polítics diversos que comparteixen l'adjeciu de sobiranistes "són un símptoma de l'existència d'una maror independentista de fons, de la qual en són expressió, però també volen ser-ne aturador". Entrevistat per Toni Gisbert, Roger Buch declara que "ara estem en una situació de naixement de molts corrents i plataformes però segur que en un o dos anys s'haurà clarificat el panorama". Josep A. Vilalta, membre del Secretariat Nacional de la CUP, que signa el tercer article del dossier, les tasques del moment són "la conscienciació d'amplis sectors populars", "dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l'autonomisme" i "assolir una majoria social favorable a la independència". Vilalta alerta que, "malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l'autodeterminació" han de tenir clars dos punts bàsics mínims: un àmbit territorial irrenunciable (Països Catalans) i un únic posseïdor legítim de la sobirania (el poble català).
Dins l'independentisme sovinteja un sa escepticisme davant l'abundosa terminologia eufemística dels "semi-independentistes". Hom arriba a contradiccions, en el terme però també en la cosa, com ara la "sobirania compartida".
Potser en sobiranies compartides pensaven els redactors de la "Institució de la Consulta pel Nou Estatut d'Autonomia i Sobirania del Poble Sard". En mans de la direcció regionalista, autonomia i sobirania eren pràcticament sinònimes, i n'ha estat clar testimoni la limitació de la reforma aprovada enguany. En tot cas, el Tribunal Constitucional italià té un concepte més restriciu de la sobirania: “la soberania és de tot el poble italià. Un poble sard sobirà no existeix”, ”El poble sard no és sobirà” i “no a la sobirania, si s'associa a la independència”. Davant aquest pronunciament del TC italià, A Manca pro s'Indipendentzia ha respós amb un comunicat igualment clar: La sobirania és en el cap del poble sard. Respecta al poble sard d'exercir-la.
D'altra banda, el darrer Lluita també recorda que enguany la Coordinadora Obrera Sindical fa 20 anys. Mirant al futur, Gonçal Bravo, en el seu article, afirma que "als Països Catalans encessitem un nou sindicalisme; un sindicalisme que doni respostes clares, honestes i de treball, per plantar cara al capital espanyol, francès i botifler per la defensa dels nostres drets i dignitat, per reforça el moviment d'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans".
Dins l'independentisme sovinteja un sa escepticisme davant l'abundosa terminologia eufemística dels "semi-independentistes". Hom arriba a contradiccions, en el terme però també en la cosa, com ara la "sobirania compartida".
Potser en sobiranies compartides pensaven els redactors de la "Institució de la Consulta pel Nou Estatut d'Autonomia i Sobirania del Poble Sard". En mans de la direcció regionalista, autonomia i sobirania eren pràcticament sinònimes, i n'ha estat clar testimoni la limitació de la reforma aprovada enguany. En tot cas, el Tribunal Constitucional italià té un concepte més restriciu de la sobirania: “la soberania és de tot el poble italià. Un poble sard sobirà no existeix”, ”El poble sard no és sobirà” i “no a la sobirania, si s'associa a la independència”. Davant aquest pronunciament del TC italià, A Manca pro s'Indipendentzia ha respós amb un comunicat igualment clar: La sobirania és en el cap del poble sard. Respecta al poble sard d'exercir-la.
D'altra banda, el darrer Lluita també recorda que enguany la Coordinadora Obrera Sindical fa 20 anys. Mirant al futur, Gonçal Bravo, en el seu article, afirma que "als Països Catalans encessitem un nou sindicalisme; un sindicalisme que doni respostes clares, honestes i de treball, per plantar cara al capital espanyol, francès i botifler per la defensa dels nostres drets i dignitat, per reforça el moviment d'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans".
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Ja n'hi ha prou de suportar França
El dissabte 3 de novembre sortirà de la Plaça de Catalunya de Perpinyà, a les 16.00, la manifestació commemorativa d'aquesta diada, que conclourà el seu recorregut davant de Castellet. Aquest és el manifest que ha editat el PSAN amb motiu de l'efemèride
JA N’HI HA PROU DE SUPORTAR FRANÇA
Fa a la vora de 350 anys del maleït Tractat dels Pirineus i n’hi ha que ja estem tips d’anar sumant anys de commemoració i d’anar fent llistats de perjudicis contra Catalunya.
Avui els catalans dominats per França ens trobem arrossegats a viure les contradiccions i les noses d’aqueix país. Un país que ens imposa un estat que no ens garanteix la feina, ni unes jubilacions dignes, ni un sistema sanitari que no pateixi constants retallades.
Més no és pas el fet de pertànyer a un estat que no ens fa profit la raó per la qual ens en volem separar. Ens en volem separar perquè sem catalans.
Com a tals no hi haurà mai cap estat francès, ni espanyol, ni de qualsevol altra nació, que no sigui la catalana, que ens garanteixi la llibertat. No sem francesos, per això pertànyer a l’estat francès només ens suposa i suposarà patir les malvestats d’aqueix estat de manera més crua.
El camí cap a la independència, però, no és un camí que pugui ser fet només per una de les parts en què és dividida Catalunya. Tota Catalunya és estretament lligada entre si i cap part no pot tenir vida autònoma sense les altres. I encara menys les què són més allunyades del centre nacional, irradiador de noves tendències, idees i projectes.
Per això cap projecte d’alliberament nacional no serà possible si no ho és per a tota la nació. D’igual manera, cap iniciativa renacionalitzadora no serà realment efectiva si no és aplicada a tot el país.
Tal és així que des del PSAN cridem a tots els treballadors catalans oprimits per l’estat francès a integrar-se a la lluita organitzada per la independència de tot Catalunya.
VISCA CATALUNYA!
JA N’HI HA PROU DE SUPORTAR FRANÇA
Fa a la vora de 350 anys del maleït Tractat dels Pirineus i n’hi ha que ja estem tips d’anar sumant anys de commemoració i d’anar fent llistats de perjudicis contra Catalunya.
Avui els catalans dominats per França ens trobem arrossegats a viure les contradiccions i les noses d’aqueix país. Un país que ens imposa un estat que no ens garanteix la feina, ni unes jubilacions dignes, ni un sistema sanitari que no pateixi constants retallades.
Més no és pas el fet de pertànyer a un estat que no ens fa profit la raó per la qual ens en volem separar. Ens en volem separar perquè sem catalans.
Com a tals no hi haurà mai cap estat francès, ni espanyol, ni de qualsevol altra nació, que no sigui la catalana, que ens garanteixi la llibertat. No sem francesos, per això pertànyer a l’estat francès només ens suposa i suposarà patir les malvestats d’aqueix estat de manera més crua.
El camí cap a la independència, però, no és un camí que pugui ser fet només per una de les parts en què és dividida Catalunya. Tota Catalunya és estretament lligada entre si i cap part no pot tenir vida autònoma sense les altres. I encara menys les què són més allunyades del centre nacional, irradiador de noves tendències, idees i projectes.
Per això cap projecte d’alliberament nacional no serà possible si no ho és per a tota la nació. D’igual manera, cap iniciativa renacionalitzadora no serà realment efectiva si no és aplicada a tot el país.
Tal és així que des del PSAN cridem a tots els treballadors catalans oprimits per l’estat francès a integrar-se a la lluita organitzada per la independència de tot Catalunya.
VISCA CATALUNYA!
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Darrer diumenge d'octubre... al Puig!
Parades, esplai infantil, dolçaines i tabals, paelles...
Parlaments:
- David Garrido(Alacant, 1965). Historiador i periodista. Cal destacar els seus estudios sobre el passat medieval, avalats por més de mig centenar d'artícles especialitzats i dos llibres: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Coneixedor de la llengua àrab, que aprengué a Tunis i Egipte, no es poden obviar les seves aportacions al coneixement d'Al-Andalus i, darrerament, els seus articles sobre l'islamisme contemporani i la jihâd, historiador.
- Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Escriptora. Arribada a Catalunya el 1974 s'integrà molt aviat en la nació i en la lluita catalanes. A La batalla de l'Estatut i a El preu de ser catalans fa una anàlisi lúcida de la situació actual d'opressió nacional que, si no s'hi posa remei, condueix a l'assimilació nacional.
- Enric Solà (*València, 1941). Advocat. Participà en la redacció de l'Estatut d'Elx (1975) i fou l'autor de l'informe jurídic sobre l'ensenyament del valencià en l'etapa preautonòmica. A Recuperem els Furs (2004) reivindica la reconstrucció d'un àmbit jurídic nacional.
- Josep Guia, del Ctè Executiu del PSAN
Homenatge a Lluís M. Xirinacs
Actuació d’Escaramussa Folk
Parlaments:
- David Garrido(Alacant, 1965). Historiador i periodista. Cal destacar els seus estudios sobre el passat medieval, avalats por més de mig centenar d'artícles especialitzats i dos llibres: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Coneixedor de la llengua àrab, que aprengué a Tunis i Egipte, no es poden obviar les seves aportacions al coneixement d'Al-Andalus i, darrerament, els seus articles sobre l'islamisme contemporani i la jihâd, historiador.
- Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Escriptora. Arribada a Catalunya el 1974 s'integrà molt aviat en la nació i en la lluita catalanes. A La batalla de l'Estatut i a El preu de ser catalans fa una anàlisi lúcida de la situació actual d'opressió nacional que, si no s'hi posa remei, condueix a l'assimilació nacional.
- Enric Solà (*València, 1941). Advocat. Participà en la redacció de l'Estatut d'Elx (1975) i fou l'autor de l'informe jurídic sobre l'ensenyament del valencià en l'etapa preautonòmica. A Recuperem els Furs (2004) reivindica la reconstrucció d'un àmbit jurídic nacional.
- Josep Guia, del Ctè Executiu del PSAN
Homenatge a Lluís M. Xirinacs
Actuació d’Escaramussa Folk
dimarts, 2 d’octubre del 2007
A Manca pro s'Indipendentzia crida a l'abstenció en el referèndum del 21 d'octubre
Internacional: El proper 21 d'octubre hi ha convocat el referèndum sobre la Llei Estatutària de Sardenya. Integrada en l'estat italià, Sardenya és administrada com a regió amb règim especial. Dins el marc de restructuracions i reformes dels estats espanyol, francès i italià, arriba aquesta reforma estatutària.
A Manca pro s'Indipendentzia ha fet una crida al poble sard a l'"abstenció conscient, activa i de massa al referèndum colonial". Per l'organització comunista, més que una reforma autonòmica la nova Llei Estatutària s'ha de llegir com una perpetuació del colonialisme, "l'única solució del qual és la independència".
També cal assenyalar que la nova Llei Estatutària, de la mateixa forma que l'anterior, no reconeix explícitament la identitat catalana de l'Alguer.
A Manca pro s'Indipendentzia ha fet una crida al poble sard a l'"abstenció conscient, activa i de massa al referèndum colonial". Per l'organització comunista, més que una reforma autonòmica la nova Llei Estatutària s'ha de llegir com una perpetuació del colonialisme, "l'única solució del qual és la independència".
També cal assenyalar que la nova Llei Estatutària, de la mateixa forma que l'anterior, no reconeix explícitament la identitat catalana de l'Alguer.
diumenge, 9 de setembre del 2007
Homenatge a Lluís Maria Xirinacs a les Torres de Quart
El PSAN participarà el proper 11 de Setembre, a València, a l'homenatge que partits i organitzacions independentistes hem convocat per homenatjar la figura i el compromís de Lluís Maria Xirinacs.
Prop de les torres de Quart, junt al monument al Palleter, a les 20 h.
S'hi llegirà un manifest conjunt i també l'escrit pòstum del lluitador independentista.
La colla de dolçaines i tabals Estrela Roja de Benimaclet interpretarà la Muixeranga i Els Segadors.
Prop de les torres de Quart, junt al monument al Palleter, a les 20 h.
S'hi llegirà un manifest conjunt i també l'escrit pòstum del lluitador independentista.
La colla de dolçaines i tabals Estrela Roja de Benimaclet interpretarà la Muixeranga i Els Segadors.
dilluns, 27 d’agost del 2007
El PSAN, segons Roger Buch
Aquests dies Roger Buch ha estat a Prada per presentar el seu llibre "L'esquerra independentista, avui".
Vet ací alguns extractes que fan referència al PSAN:
El PSAN és el partit fundador de l’espai de l’esquerra independentista. Creat l’any 1969 a partir d’una escissió del FNC, ha estat de manera ininterrompuda sempre present en el panorama independentista català i, a més, amb implantació tant a Catalunya com al País Valencià. El PSAN fou el partit hegemònic de l’independentisme en els darrers anys del franquisme i durant tota la transició, paper que anà perdent a poc a poc. Com s’ha dit, molts militants del PSAN d’aquella època són avui dirigents d’ERC. Durant els anys vuitanta fou un dels principals impulsors de l’MDT i a partir d’aquell moment el partit desaparegué de l’escena pública per donar prioritat al moviment polític de masses: primer l’MDT i, posteriorment, Catalunya Lliure. Una mica avans de la desaparició de Catalunya Lliure (1995), el PSAN tornà a aparèixer a l’escena pública, però amb una força molt més debilitada de la que tenia deu anys abans.
La Declaració Política del PSAN data en la seva major part de l’any 1976 on es defineix com a partit obrer, comunista i aposta per:
“la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l’Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista”
El PSAN utilitza la falç i el martell com a símbols del partit, juntament amb l’estelada. Aposta des de mitjans dels anys vuitanta per l’estratègia del Front Patriòtic, i sense perdre els seus elements identitaris de partit comunista, té la intenció de col•laborar amb totes les forces nacionalistes per assolir la independència. Per tant, prioritza la seva relació amb entitats cíviques catalanistes i, a diferència de grups com Endavant, no mostra cap interès per relacionar-se amb grups revolucionaris que no siguin independentistes.
Una altra característica definitòria del partit és que anomena “Catalunya” al conjunt dels Països Catalans. El canvi de nom prové de l’èxit editorial És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), en que Josep Guia argumentava que l’ús de Catalunya aclaria la unitat nacional i reforçava la territorialitat tant en l’àmbit extern com intern. Aquesta nomenclatura provocà un gran revolsiu en l’entorn i fou adoptada de seguida pel PSAN, Catalunya Lliure i Maulets, i a principis dels anys noranta fins i tot per les JERC. En els darrers anys aquesta denominació ha perdut adeptes i tot i que el PSAN continua parlant de Catalunya, els altres grups independentistes prefereixen tornar a usar Països Catalans. Arran d’aquí, ve la campanya “Tot d’àmbit nacional” en què s’insisteix que les organitzacions (estudiantils, culturals, esportives, etc.) de tot tipus siguin d’àmbit de “Tot Catalunya”. Hi ha una secció de Lluita, la revista degana de l’independentisme català que el PSAN edita des de 1969, que porta per títol “Tot D’àmbit nacional” i se celebren els passos donats en aquesta direcció per altres organitzacions.
El PSAN pot tenir ara a la vora d’un centenar de militants repartits entre Catalunya i els País Valencià. La seva presència territorial és molt irregular tot i que allí on té militants intenta fer presència pública: València, La Safor, La Marina, i en municipis concrets del Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i el Baix Camp. El PSAN té la seu nacional a la ciutat de València on, encara que com a partit extraparlamentari, pot participar en activitats ciutadanes i és un referent en el conjunt de l’esquerra independentista. En canvi, la influència del PSAN a l’àrea de Barcelona és pràcticament inexistent. Segueixen al davant del partit un grup de militants de l’independentisme dels setanta en què destaquen Jordi Moners (Baix Llobregat) i sobretot el Valencià Josep Guia, que n’ha exercit el lideratge des de 1977. A part dels històrics, també aplega un nombre significatiu de militants més joves que s’han anat incorporant al partit des de mitjans dels anus noranta fins a l’actualitat.
De les activitats del PSAN, destaquen el suport a actes de sectorials i plataformes ciutadanes, la celebració mensual de sopars tertúlia a València, l’organització d’unes jornades de formació anuals, l’organització de conferències i d’actes polítics al voltant de les diades i els comunicats públics.
El PSAN participa amb bloc propi en les manifestacions de les diades on reuneixen entre 100 i 200 persones a Barcelona i força més al País Valencià.. L’activitat pública més coneguda del PSAN és l’organització de l’Aplec del Puig (L’Horta) que se celebra el darrer diumenge d’octubre. En L’aplec es convida representants d’entitats i plataformes cíviques perquè hi facin parlaments. La diada festiva i alhora reivindicativa aplega diversos centenars de persones entre militants, simpatitzants i membres d’altres organitzacions..
Tot i que el PSAN s’organitza com un partit polític clàssic, amb òrgans de partit comunista com el Comitè Centra., sembla tenir més interès per actuar com un grup d’influència dins la mateixa societat civil. Mai no ha prioritzat el treball al si de l’Esquerra Independentista i va ser un dels primers col•lectius que es va retirar del Procés de Vinaròs tot argumentant que optava per reforçar la seva pròpia organització. En canvi, ha explicat, conscient de ser una organització petita, quines són les funcions del partit: ampliar la base social independentista i, en segon lloc, polititzar-la. En un article a Lluita (núm. 231, juny-juliol de 2003), “Sobre la funció política del PSAN a la Catalunya D’Avui” la dirigent Núria Cadenas explica com l’estratègia del PSAN, vist amb la perspectiva dels anys, ha funcionat ja que cada vegada hi ha més independentistes:
“[...] cal, per tant, per continuar el procés d’arrencar-li base social al regionalisme i augmentar el nombre dels que reivindiquen la unitat i la independència de Catalunya [...] Però, a més, cal polititzar la base social ja existent, que ha crescut en quantitat però que és poc estable, massa fluctuant, massa fàcil encara de ser atreta pel regionalisme o nacionalisme o nacionalismes nominals [...]. L’estratègia de fer un front patriòtic, de fer un patriotisme popular, augmentat, però també amarat de sentiment que connecti amb les àmplies masses que senten la seva llengua, el català, com a element principal d’identificació ha donat bon resultat i cal insistir-hi [...] polititzar la base social de l’independentisme sociològic” no és simplement, afegir ítems al discurs: ara a més de llengua, parlem també d’infrastructures, i del concert econòmic, i expliquem que independència és democràcia, i els avantatges concrets per a les persones que s’obtenen amb més sobirania. Polititzar la base social de l’independentisme és, sobretot, actuar sense vacil•lacions a l’hora d’assumir el marc nacional, fer polítiques nacionals clares de tots els àmbits (cívic i l’institucional) [...]”
Vet ací alguns extractes que fan referència al PSAN:
El PSAN és el partit fundador de l’espai de l’esquerra independentista. Creat l’any 1969 a partir d’una escissió del FNC, ha estat de manera ininterrompuda sempre present en el panorama independentista català i, a més, amb implantació tant a Catalunya com al País Valencià. El PSAN fou el partit hegemònic de l’independentisme en els darrers anys del franquisme i durant tota la transició, paper que anà perdent a poc a poc. Com s’ha dit, molts militants del PSAN d’aquella època són avui dirigents d’ERC. Durant els anys vuitanta fou un dels principals impulsors de l’MDT i a partir d’aquell moment el partit desaparegué de l’escena pública per donar prioritat al moviment polític de masses: primer l’MDT i, posteriorment, Catalunya Lliure. Una mica avans de la desaparició de Catalunya Lliure (1995), el PSAN tornà a aparèixer a l’escena pública, però amb una força molt més debilitada de la que tenia deu anys abans.
La Declaració Política del PSAN data en la seva major part de l’any 1976 on es defineix com a partit obrer, comunista i aposta per:
“la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l’Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista”
El PSAN utilitza la falç i el martell com a símbols del partit, juntament amb l’estelada. Aposta des de mitjans dels anys vuitanta per l’estratègia del Front Patriòtic, i sense perdre els seus elements identitaris de partit comunista, té la intenció de col•laborar amb totes les forces nacionalistes per assolir la independència. Per tant, prioritza la seva relació amb entitats cíviques catalanistes i, a diferència de grups com Endavant, no mostra cap interès per relacionar-se amb grups revolucionaris que no siguin independentistes.
Una altra característica definitòria del partit és que anomena “Catalunya” al conjunt dels Països Catalans. El canvi de nom prové de l’èxit editorial És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), en que Josep Guia argumentava que l’ús de Catalunya aclaria la unitat nacional i reforçava la territorialitat tant en l’àmbit extern com intern. Aquesta nomenclatura provocà un gran revolsiu en l’entorn i fou adoptada de seguida pel PSAN, Catalunya Lliure i Maulets, i a principis dels anys noranta fins i tot per les JERC. En els darrers anys aquesta denominació ha perdut adeptes i tot i que el PSAN continua parlant de Catalunya, els altres grups independentistes prefereixen tornar a usar Països Catalans. Arran d’aquí, ve la campanya “Tot d’àmbit nacional” en què s’insisteix que les organitzacions (estudiantils, culturals, esportives, etc.) de tot tipus siguin d’àmbit de “Tot Catalunya”. Hi ha una secció de Lluita, la revista degana de l’independentisme català que el PSAN edita des de 1969, que porta per títol “Tot D’àmbit nacional” i se celebren els passos donats en aquesta direcció per altres organitzacions.
El PSAN pot tenir ara a la vora d’un centenar de militants repartits entre Catalunya i els País Valencià. La seva presència territorial és molt irregular tot i que allí on té militants intenta fer presència pública: València, La Safor, La Marina, i en municipis concrets del Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i el Baix Camp. El PSAN té la seu nacional a la ciutat de València on, encara que com a partit extraparlamentari, pot participar en activitats ciutadanes i és un referent en el conjunt de l’esquerra independentista. En canvi, la influència del PSAN a l’àrea de Barcelona és pràcticament inexistent. Segueixen al davant del partit un grup de militants de l’independentisme dels setanta en què destaquen Jordi Moners (Baix Llobregat) i sobretot el Valencià Josep Guia, que n’ha exercit el lideratge des de 1977. A part dels històrics, també aplega un nombre significatiu de militants més joves que s’han anat incorporant al partit des de mitjans dels anus noranta fins a l’actualitat.
De les activitats del PSAN, destaquen el suport a actes de sectorials i plataformes ciutadanes, la celebració mensual de sopars tertúlia a València, l’organització d’unes jornades de formació anuals, l’organització de conferències i d’actes polítics al voltant de les diades i els comunicats públics.
El PSAN participa amb bloc propi en les manifestacions de les diades on reuneixen entre 100 i 200 persones a Barcelona i força més al País Valencià.. L’activitat pública més coneguda del PSAN és l’organització de l’Aplec del Puig (L’Horta) que se celebra el darrer diumenge d’octubre. En L’aplec es convida representants d’entitats i plataformes cíviques perquè hi facin parlaments. La diada festiva i alhora reivindicativa aplega diversos centenars de persones entre militants, simpatitzants i membres d’altres organitzacions..
Tot i que el PSAN s’organitza com un partit polític clàssic, amb òrgans de partit comunista com el Comitè Centra., sembla tenir més interès per actuar com un grup d’influència dins la mateixa societat civil. Mai no ha prioritzat el treball al si de l’Esquerra Independentista i va ser un dels primers col•lectius que es va retirar del Procés de Vinaròs tot argumentant que optava per reforçar la seva pròpia organització. En canvi, ha explicat, conscient de ser una organització petita, quines són les funcions del partit: ampliar la base social independentista i, en segon lloc, polititzar-la. En un article a Lluita (núm. 231, juny-juliol de 2003), “Sobre la funció política del PSAN a la Catalunya D’Avui” la dirigent Núria Cadenas explica com l’estratègia del PSAN, vist amb la perspectiva dels anys, ha funcionat ja que cada vegada hi ha més independentistes:
“[...] cal, per tant, per continuar el procés d’arrencar-li base social al regionalisme i augmentar el nombre dels que reivindiquen la unitat i la independència de Catalunya [...] Però, a més, cal polititzar la base social ja existent, que ha crescut en quantitat però que és poc estable, massa fluctuant, massa fàcil encara de ser atreta pel regionalisme o nacionalisme o nacionalismes nominals [...]. L’estratègia de fer un front patriòtic, de fer un patriotisme popular, augmentat, però també amarat de sentiment que connecti amb les àmplies masses que senten la seva llengua, el català, com a element principal d’identificació ha donat bon resultat i cal insistir-hi [...] polititzar la base social de l’independentisme sociològic” no és simplement, afegir ítems al discurs: ara a més de llengua, parlem també d’infrastructures, i del concert econòmic, i expliquem que independència és democràcia, i els avantatges concrets per a les persones que s’obtenen amb més sobirania. Polititzar la base social de l’independentisme és, sobretot, actuar sense vacil•lacions a l’hora d’assumir el marc nacional, fer polítiques nacionals clares de tots els àmbits (cívic i l’institucional) [...]”
dijous, 2 d’agost del 2007
For an Independent and Socialist Catalonia
[Text presentat a la Jornada commemorativa dels 25 anys del Partit Marxista Leninista d'Alemanya]
In 1659, in the First War of Occupation, France occupied the northern part of the Pyrenees, and in a second war, between 1707 and 1714, the Spanish army occupied the south part of the Pyrenees. It is then that the period of French and Spanish inner imperialism starts.
In the Industrial Era (1830-1960), the Spanish powers, closely linked to the juridical, clerical and military branches, with the submission of the Catalan industrials bourgeoisie, crushed the numerous revolts of the working class, while modernizing the systems of oppression and the control of the means of production of the country. In 1936-39, the bellicose situation allowed the Catalan government a high degree of autonomy. A strategic process of collectivization of the economy -industrial and agricultural- and of nationalization of the industry occurred. This process was frustrated by Franco's Spanish-fascist dictatorship during almost 40 years. The -formal- reform of the Spanish State (1977) has not changed neither the general structure nor the relations of power and people, but it has reinforced the kernels and mechanisms of power and sustained the plunder, the oppression and the degree of dependence of the Catalan people.
Many Catalan antifascist fighters joined the fight for socialism and freedom far from home. This led them to fight Nazism. As a consequence of this human and political commitment, they were witnesses of the Nazi horror on being deported to concentration and extermination camps (Mathausen and Ravensbrück). The anti-Nazi fight is also a part of our story.
In reference to the French state goes, it has never recognized the Catalan nation (eg. Catalan not being recognized as an official language) and it has enforced policies of dilution and assimilation of the Catalan population, for instance, sending young Catalans to the front of the First and Second World Wars in abominable conditions, which was a deliberate destruction of their own economic sectors and a consequent promotion of emigration.
A modern, antifascist and internationalist fight
All these atrocities made way for a new offensive of the "adjacent colonialism" of the Spanish and French states in Catalan territory. However, this new relaunching of the "adjacent colonialism" was stopped again, it foung a considerable theoretical and practical answer in the independentism of the left in general, and in the foundation of the PSAN (Socialist Party of National Liberation of the Catalan Countries) in 1969. This answer was inserted in the processes of national and anti-capitalist liberation, in the "adjacent colonies" (eg. Ireland, Ukraine), as well as in the "overseas colonies" (eg. Algeria, Cuba, Vietnam).
The fight of emancipation of the working class was united to the fight for national independence. The working class grew and spread at a national level, thus attaining political power. This corroborates that a fight of national liberal can only be promoted and driven by an ascending social class. Therefore, the independentist fight of the PSAN is aimed at obtaining a Catalan Socialist Republic in the World-Wide Socialist Internacional one.
It was no long before PSAN became a movement of masses in the 70s, becoming the first expression of the modern fight for the Catalan reunification, the recognition of an independent Catalan state, and the construction of the socialism in Catalonia. This fact has propitiated, up to now, several imprisonments, arrests, tortures, threats and parapolice outrages propitiated mostly by the Spanish State, like remarkable bourgeois manoeuvres with the goal of threatening and destroying the most dynamic and combative part of the Catalan society, that is, the organized independentism.
With this last failure in Catalonia two things have been exposed:
- The national contradictions are not always (as the capitalist bourgeoisie wants to make believe) an identity proble, totally on the contrary, it is a class struggle problem of the development of the productive forces, in which the workforce is the most outstandinh. In the case of Catalonia, the Spanish and French states are exploiting this strength and shaping the Catalan nation to their own interest, depriving them of a free development.
- The national issue can not be solved by the capitalist class, because it has itself created the current contradictions. Therefore, the direct relation between the unity of the working class and the national liberation is undeniable. The fight for the national independence is the first step towards socialism.
The fight for the freedom for Catalonia has to show to the workers of all the nations that there is not internationalism without the recognition and support of the fights of the oppressed nations, that there is no recognition of any nation without an independent state, and that there is no independent state without the upward social class that has the future in its hands: the Working Class.
For and Independent and Socialist Catalonia!
"Proletarians of All Countries, Unite"
In 1659, in the First War of Occupation, France occupied the northern part of the Pyrenees, and in a second war, between 1707 and 1714, the Spanish army occupied the south part of the Pyrenees. It is then that the period of French and Spanish inner imperialism starts.
In the Industrial Era (1830-1960), the Spanish powers, closely linked to the juridical, clerical and military branches, with the submission of the Catalan industrials bourgeoisie, crushed the numerous revolts of the working class, while modernizing the systems of oppression and the control of the means of production of the country. In 1936-39, the bellicose situation allowed the Catalan government a high degree of autonomy. A strategic process of collectivization of the economy -industrial and agricultural- and of nationalization of the industry occurred. This process was frustrated by Franco's Spanish-fascist dictatorship during almost 40 years. The -formal- reform of the Spanish State (1977) has not changed neither the general structure nor the relations of power and people, but it has reinforced the kernels and mechanisms of power and sustained the plunder, the oppression and the degree of dependence of the Catalan people.
Many Catalan antifascist fighters joined the fight for socialism and freedom far from home. This led them to fight Nazism. As a consequence of this human and political commitment, they were witnesses of the Nazi horror on being deported to concentration and extermination camps (Mathausen and Ravensbrück). The anti-Nazi fight is also a part of our story.
In reference to the French state goes, it has never recognized the Catalan nation (eg. Catalan not being recognized as an official language) and it has enforced policies of dilution and assimilation of the Catalan population, for instance, sending young Catalans to the front of the First and Second World Wars in abominable conditions, which was a deliberate destruction of their own economic sectors and a consequent promotion of emigration.
A modern, antifascist and internationalist fight
All these atrocities made way for a new offensive of the "adjacent colonialism" of the Spanish and French states in Catalan territory. However, this new relaunching of the "adjacent colonialism" was stopped again, it foung a considerable theoretical and practical answer in the independentism of the left in general, and in the foundation of the PSAN (Socialist Party of National Liberation of the Catalan Countries) in 1969. This answer was inserted in the processes of national and anti-capitalist liberation, in the "adjacent colonies" (eg. Ireland, Ukraine), as well as in the "overseas colonies" (eg. Algeria, Cuba, Vietnam).
The fight of emancipation of the working class was united to the fight for national independence. The working class grew and spread at a national level, thus attaining political power. This corroborates that a fight of national liberal can only be promoted and driven by an ascending social class. Therefore, the independentist fight of the PSAN is aimed at obtaining a Catalan Socialist Republic in the World-Wide Socialist Internacional one.
It was no long before PSAN became a movement of masses in the 70s, becoming the first expression of the modern fight for the Catalan reunification, the recognition of an independent Catalan state, and the construction of the socialism in Catalonia. This fact has propitiated, up to now, several imprisonments, arrests, tortures, threats and parapolice outrages propitiated mostly by the Spanish State, like remarkable bourgeois manoeuvres with the goal of threatening and destroying the most dynamic and combative part of the Catalan society, that is, the organized independentism.
With this last failure in Catalonia two things have been exposed:
- The national contradictions are not always (as the capitalist bourgeoisie wants to make believe) an identity proble, totally on the contrary, it is a class struggle problem of the development of the productive forces, in which the workforce is the most outstandinh. In the case of Catalonia, the Spanish and French states are exploiting this strength and shaping the Catalan nation to their own interest, depriving them of a free development.
- The national issue can not be solved by the capitalist class, because it has itself created the current contradictions. Therefore, the direct relation between the unity of the working class and the national liberation is undeniable. The fight for the national independence is the first step towards socialism.
The fight for the freedom for Catalonia has to show to the workers of all the nations that there is not internationalism without the recognition and support of the fights of the oppressed nations, that there is no recognition of any nation without an independent state, and that there is no independent state without the upward social class that has the future in its hands: the Working Class.
For and Independent and Socialist Catalonia!
"Proletarians of All Countries, Unite"
dilluns, 25 de juny del 2007
Presentació del llibre 'Tornarem a lluitar', de Roger Ferriols
Amb la presència de l’autor.
Societat Coral el Micalet. Carrer de Guillem de Castro, 73.
Dijous 28 de juny del 2007. 21 hores.
SOPAR D'ENTREPANS I DEBAT. Et preguem que confirmes l’assistència (tel 963 41 33 16 i valencia@psan.net)
---
Roger Ferriols a 'Tornarem a lluitar' presenta en 150 llàmines una història de l'independentisme. La primera llàmina es dedica al primer número de Lluita aparegut l'agost del 1969. Ferriols també és l'autor dels textos que comenten les il·lustracions. S'hi fa especial èmfasi a la lluita anti-repressiva i amb la solidaritat amb els presos polítics. Justament per això Ferriols destinarà els beneficis de l'obra al col·lectiu Rescat.
Societat Coral el Micalet. Carrer de Guillem de Castro, 73.
Dijous 28 de juny del 2007. 21 hores.
SOPAR D'ENTREPANS I DEBAT. Et preguem que confirmes l’assistència (tel 963 41 33 16 i valencia@psan.net)
---
Roger Ferriols a 'Tornarem a lluitar' presenta en 150 llàmines una història de l'independentisme. La primera llàmina es dedica al primer número de Lluita aparegut l'agost del 1969. Ferriols també és l'autor dels textos que comenten les il·lustracions. S'hi fa especial èmfasi a la lluita anti-repressiva i amb la solidaritat amb els presos polítics. Justament per això Ferriols destinarà els beneficis de l'obra al col·lectiu Rescat.
dilluns, 4 de juny del 2007
10 aplecs, 10 cartells
Després del 10è Aplec de Paret Delgada d'ençà de la represa, no va malament fer un repàs de les edicions de la darrera dècada.
divendres, 18 de maig del 2007
10è Aplec de Paret Delgada (diumenge 3 de juny, a les 11 del matí)
L'Aplec de Paret Delgada (Selva del Camp) arriba enguany a la seva 10a edició d'ençà de la seva represa. Enguany la convocatòria du per títol "Ja n'hi ha prou de suportar Espanya".
Aplec de Paret Delgada-2007
diumenge 3 de juny - 11 del matí
Paret Delgada (Selva del Camp, Camp de Tarragona)
Parlaments de:
- Vicent Partal, director de Vilaweb.
- Francesc Guillemat, de l'Associació de Cibervoluntaris de Catalunya (Cibercat)
- Núria Cadenes, membre del Comitè Central del PSAN
Actuació musical a càrrec de
Acordionistes del Pirineu amb Belén Riba, Jaume Espuga i Pilar Llagostera
Aplec de Paret Delgada-2007
diumenge 3 de juny - 11 del matí
Paret Delgada (Selva del Camp, Camp de Tarragona)
Parlaments de:
- Vicent Partal, director de Vilaweb.
- Francesc Guillemat, de l'Associació de Cibervoluntaris de Catalunya (Cibercat)
- Núria Cadenes, membre del Comitè Central del PSAN
Actuació musical a càrrec de
Acordionistes del Pirineu amb Belén Riba, Jaume Espuga i Pilar Llagostera
dissabte, 28 d’abril del 2007
Manifest del Primer de Maig: Més enllà de la defensa de l'estat del benestar
L’ofensiva generalitzada que la classe treballadora catalana pateix ininterrompudament des de fa vint anys per part de la patronal catalana, auxiliada pels estats espanyol i francès, ens pot fer perdre una visió global de la lluita de classe. La resposta exclusivament defensiva que s’hi fa afavoreix el predomini de mobilitzacions sectorials descoordinades, cadascuna de les quals no qüestiona en cap moment el sistema econòmic vigent. Això condiciona a la baixa les reivindicacions d’aquestes mobilitzacions i les allunya involuntàriament de la realitat quotidiana, on les “diferents” problemàtiques es viuen simultàniament.
Amb una visió i pràctica globals es presentarien com a reivindicacions centrals immediates la plena ocupació (la qual cosa requereix una reducció de la jornada laboral), augments salarials (i reducció de les disparitats salarials entre els diferents estrats de la classe treballadora) i eradicació de la discriminació per motius de sexe, edat, etc. Quan els sindicats majoritaris i d’ofici renuncien a aquestes reivindicacions ho justifiquen en nom dels “interessos” de l’economia catalana (o “espanyola” o “francesa”, si la seva adscripció nacional és directament forastera). Amaguen deliberadament que aquests “interessos” no són més que l’interès dels sectors burgesos dominants, el qual implica sacrificis destructius de tota mena: laborals, socials, culturals, ecològics, etc.
La manca d’una organització pròpia fa eixorca tota victòria parcial. La migradesa de les exigències plantejades facilita la tasca dels governs “progressistes” a esbombar demagògicament reformes socials ben limitades. I això si les condicions de “creixement econòmic” els hi són (prou) favorables, perquè si no ho són llavors els mateixos governs (o uns altres) s’encarreguen de dur a la pràctica reformes de signe contrari, com ara l’endarreriment en dos anys de l’edat de jubilació a Alemanya.
Cal recuperar la consciència que els estats actuals i la Unió Europea no són més que els instruments polítics de la classe burgesa. Cal recordar que totes les conquestes socials i laborals de les darreres dècades són ara amenaçades perquè manca justament allò que les va aconseguir: una classe treballadora organitzada i combativa.
Amb una visió i pràctica globals es presentarien com a reivindicacions centrals immediates la plena ocupació (la qual cosa requereix una reducció de la jornada laboral), augments salarials (i reducció de les disparitats salarials entre els diferents estrats de la classe treballadora) i eradicació de la discriminació per motius de sexe, edat, etc. Quan els sindicats majoritaris i d’ofici renuncien a aquestes reivindicacions ho justifiquen en nom dels “interessos” de l’economia catalana (o “espanyola” o “francesa”, si la seva adscripció nacional és directament forastera). Amaguen deliberadament que aquests “interessos” no són més que l’interès dels sectors burgesos dominants, el qual implica sacrificis destructius de tota mena: laborals, socials, culturals, ecològics, etc.
La manca d’una organització pròpia fa eixorca tota victòria parcial. La migradesa de les exigències plantejades facilita la tasca dels governs “progressistes” a esbombar demagògicament reformes socials ben limitades. I això si les condicions de “creixement econòmic” els hi són (prou) favorables, perquè si no ho són llavors els mateixos governs (o uns altres) s’encarreguen de dur a la pràctica reformes de signe contrari, com ara l’endarreriment en dos anys de l’edat de jubilació a Alemanya.
Cal recuperar la consciència que els estats actuals i la Unió Europea no són més que els instruments polítics de la classe burgesa. Cal recordar que totes les conquestes socials i laborals de les darreres dècades són ara amenaçades perquè manca justament allò que les va aconseguir: una classe treballadora organitzada i combativa.
divendres, 20 d’abril del 2007
Ja n'hi ha prou de suportar Espanya! (Manifest del PSAN)
Enguany commemorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i, per tant, el començament de l’ocupació militar borbònica de la nació catalana.
I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.
Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.
Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.
Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.
No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.
Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.
I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.
Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.
Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.
Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.
No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.
Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.
dilluns, 16 d’abril del 2007
Agressió feixista contra un militant de la CAJEI a Sabadell
Un militant de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) resultà ferit de gravetat arran d'una punyalada per l'esquena. L'agressió es produí mentre es desmuntava el concert que va cloure la jornada reivindicativa 'Ni especulació ni destrucció. El jovent defensa el territori'. Un grup de provocadors va irrompre-hi i, en provar d'aturar-los, el feriren amb arma blanca.
Demà 17 d'abril la CAJEI ha convocat una roda de premsa (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Sabadell C/ Salut 135).
I per dimecres 18 d'abril s'ha convocat una manifestació a la Plaça Doctor Robert, davant de l'Ajuntament de Sabadell.
Més informació: Plana web de la CAJEI.
Demà 17 d'abril la CAJEI ha convocat una roda de premsa (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Sabadell C/ Salut 135).
I per dimecres 18 d'abril s'ha convocat una manifestació a la Plaça Doctor Robert, davant de l'Ajuntament de Sabadell.
Més informació: Plana web de la CAJEI.
dilluns, 9 d’abril del 2007
Programa de la Macromona Nacionalista - 2007
VII MACROMONA NACIONALISTA 2007
Del 13 al 16 d’abril, Monòver.
DIVENDRES 13
Acollida i acampada.
Concert de Guitarra infantil. A càrrec de Guillem Aylagas
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Cous-cous de mitjanit.
Pastís de Taronja
DISSABTE 14
Esmorzar: xocolata amb tonya.
Dinar: Picadeta variada del Sud
Fassegures.
Flam d’ametlla.
Vesprada : Presentació “El Camí dels Països Catalans”. A càrrec de Ramón Martí
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Sopa coberta.
Sèpia en salsa
Pastís de formatge amb maduixes ensucrades
Festa de Nominació de Miss Macromona.
Després tindrem festa tota la nit, a càrrec de “Dj. Suc”
DIUMENGE 15
Esmorzar: Coques amb mantega.
Excursió al castell de la Mola pel camí dels Molins. Primer contacte per a fer “El camí”
Dinar : Picadeta variada del Sud.
Gaspatxos.
Peres al vi
Campionat de futbet.
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Salsa de Vedella.
Pastís de xocolate.
Gran festa d’Elecció de Miss Macromona amb l’actuació de Sudteatre.
DILLUNS 16
Esmorzar variat.
Dinar: Picadeta variada del Sud.
Spaguetti Marinera.
Comiat « i llàgrimes » fins l’any que ve.
........................................................................................................
PREU: - 50 € tot el cap de setmana.
- 36 € per als menors de 18 anys.
- 22 € un dia.
Per a fer la inscripció haureu de fer l’ingrés al següent número de compte de “LA CAIXA”:
2100 1624 28 0100305018
Haureu d’indicar : MACROMONA, seguit del nom i cognoms.
Heu de portar sacs i matalàs per a dormir. També podeu portar tendes per a acampar pels voltants.
Per a més informació: casaljaumemonover@hotmail.com
........................................................................................................
Organitza: PSAN i Casal Jaume I de Monòver
divendres, 6 d’abril del 2007
Vuitena Macromona del Sud a Monòver (13-16 d'abril)
Des del divendres 13 d'abril al vespre fins al matí del dilluns 16 d'abril tindrà lloc al Fondó de Monòver la 8a edició de la Macromona del Sud.
Entre els actes que s'hi faran hi haurà la presentació de la iniciativa 'El Camí' (dissabte 14 d'abril a les 18.00). A l'endemà al matí, s'organitzarà la caminada de Monòver a Novelda, que eixirà de l'Alameda a les 8.30.
Entre els actes que s'hi faran hi haurà la presentació de la iniciativa 'El Camí' (dissabte 14 d'abril a les 18.00). A l'endemà al matí, s'organitzarà la caminada de Monòver a Novelda, que eixirà de l'Alameda a les 8.30.
dimarts, 3 d’abril del 2007
Per què cal defensar les emissions de TV3 a tot l'àmbit nacional?
En aquest vídeo de Vilaweb TV, sota la sèrie de "Valencians amb TV3", Núria Cadenes parla, entre les intervencions de Carles Solà i Carles Arnal, de les raons de la Generalitat Valenciana per tallar les emissions de TV3 i per què, malgrat la poca orientació nacional d'aquesta televisió al capdavall autonòmica, cal defensar-les.
dissabte, 31 de març del 2007
divendres, 30 de març del 2007
El SEPC organitza la IV Trobada d'Estudiants dels Països Catalans
La IV Trobada d'Estudiants dels Països Catalans tindrà lloc del 5 al 8 d'abril del 2007 a Cardedeu (Vallès). Serà la primera edició de la trobada després de la culminació del procés d'unificació d'Alternativa Estel i CEPC en el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
La Trobada s'organitza al voltant dels cinc eixos reivindicatius: un ensenyament públic, popular, català, antipatriarcal i de qualitat. En el primer eix, el 6 d'abril, hi ha programades les xerrades "La veritat del procés de Bolonya" (a càrrec de Jordi Juan i Júlia Taurinyà) i "L'ensenyament secundari i la LOE al País Valencià" (a càrrec de Marc Candela).
Més informació: http://www.sepc.cat/trobada/index.php
La Trobada s'organitza al voltant dels cinc eixos reivindicatius: un ensenyament públic, popular, català, antipatriarcal i de qualitat. En el primer eix, el 6 d'abril, hi ha programades les xerrades "La veritat del procés de Bolonya" (a càrrec de Jordi Juan i Júlia Taurinyà) i "L'ensenyament secundari i la LOE al País Valencià" (a càrrec de Marc Candela).
Més informació: http://www.sepc.cat/trobada/index.php
dimecres, 28 de març del 2007
Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament (València, dijous 29 de març, 21.00h)
Sopar-col·loqui sobre:
"Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament"
A càrrec de Joan Pau Cimarro, membre del Secretariat Nacional del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-Iv)
Dijous, 29 de març a les 21:00h.
Societat Coral El Micalet (c. Guillem de Castro, 73), València.
"Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament"
A càrrec de Joan Pau Cimarro, membre del Secretariat Nacional del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-Iv)
Dijous, 29 de març a les 21:00h.
Societat Coral El Micalet (c. Guillem de Castro, 73), València.
No a la prohibició de la televisió catalana al País Valencià
COMUNICAT DE PREMSA
El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), davant el nou intent de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, denuncia que es tracta d’una maniobra de genocidi cultural per a impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua.
D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.
Aquest episodi és una mostra més dels intents de substituir la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. Si els drets (lingüístics, a la informació, a la cultura) de centenars de milers de persones al País Valencià són conculcats en l’era que diuen de la diversitat i de la multiculturalitat, cal preguntar-se quina mena de democràcia és aquesta.
21 de març de 2007
El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), davant el nou intent de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, denuncia que es tracta d’una maniobra de genocidi cultural per a impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua.
D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.
Aquest episodi és una mostra més dels intents de substituir la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. Si els drets (lingüístics, a la informació, a la cultura) de centenars de milers de persones al País Valencià són conculcats en l’era que diuen de la diversitat i de la multiculturalitat, cal preguntar-se quina mena de democràcia és aquesta.
21 de març de 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
