L’ofensiva generalitzada que la classe treballadora catalana pateix ininterrompudament des de fa vint anys per part de la patronal catalana, auxiliada pels estats espanyol i francès, ens pot fer perdre una visió global de la lluita de classe. La resposta exclusivament defensiva que s’hi fa afavoreix el predomini de mobilitzacions sectorials descoordinades, cadascuna de les quals no qüestiona en cap moment el sistema econòmic vigent. Això condiciona a la baixa les reivindicacions d’aquestes mobilitzacions i les allunya involuntàriament de la realitat quotidiana, on les “diferents” problemàtiques es viuen simultàniament.
Amb una visió i pràctica globals es presentarien com a reivindicacions centrals immediates la plena ocupació (la qual cosa requereix una reducció de la jornada laboral), augments salarials (i reducció de les disparitats salarials entre els diferents estrats de la classe treballadora) i eradicació de la discriminació per motius de sexe, edat, etc. Quan els sindicats majoritaris i d’ofici renuncien a aquestes reivindicacions ho justifiquen en nom dels “interessos” de l’economia catalana (o “espanyola” o “francesa”, si la seva adscripció nacional és directament forastera). Amaguen deliberadament que aquests “interessos” no són més que l’interès dels sectors burgesos dominants, el qual implica sacrificis destructius de tota mena: laborals, socials, culturals, ecològics, etc.
La manca d’una organització pròpia fa eixorca tota victòria parcial. La migradesa de les exigències plantejades facilita la tasca dels governs “progressistes” a esbombar demagògicament reformes socials ben limitades. I això si les condicions de “creixement econòmic” els hi són (prou) favorables, perquè si no ho són llavors els mateixos governs (o uns altres) s’encarreguen de dur a la pràctica reformes de signe contrari, com ara l’endarreriment en dos anys de l’edat de jubilació a Alemanya.
Cal recuperar la consciència que els estats actuals i la Unió Europea no són més que els instruments polítics de la classe burgesa. Cal recordar que totes les conquestes socials i laborals de les darreres dècades són ara amenaçades perquè manca justament allò que les va aconseguir: una classe treballadora organitzada i combativa.
dissabte, 28 d’abril del 2007
divendres, 20 d’abril del 2007
Ja n'hi ha prou de suportar Espanya! (Manifest del PSAN)
Enguany commemorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i, per tant, el començament de l’ocupació militar borbònica de la nació catalana.
I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.
Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.
Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.
Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.
No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.
Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.
I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.
Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.
Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.
Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.
No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.
Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.
dilluns, 16 d’abril del 2007
Agressió feixista contra un militant de la CAJEI a Sabadell
Un militant de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI) resultà ferit de gravetat arran d'una punyalada per l'esquena. L'agressió es produí mentre es desmuntava el concert que va cloure la jornada reivindicativa 'Ni especulació ni destrucció. El jovent defensa el territori'. Un grup de provocadors va irrompre-hi i, en provar d'aturar-los, el feriren amb arma blanca.
Demà 17 d'abril la CAJEI ha convocat una roda de premsa (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Sabadell C/ Salut 135).
I per dimecres 18 d'abril s'ha convocat una manifestació a la Plaça Doctor Robert, davant de l'Ajuntament de Sabadell.
Més informació: Plana web de la CAJEI.
Demà 17 d'abril la CAJEI ha convocat una roda de premsa (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Sabadell C/ Salut 135).
I per dimecres 18 d'abril s'ha convocat una manifestació a la Plaça Doctor Robert, davant de l'Ajuntament de Sabadell.
Més informació: Plana web de la CAJEI.
dilluns, 9 d’abril del 2007
Programa de la Macromona Nacionalista - 2007
VII MACROMONA NACIONALISTA 2007
Del 13 al 16 d’abril, Monòver.
DIVENDRES 13
Acollida i acampada.
Concert de Guitarra infantil. A càrrec de Guillem Aylagas
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Cous-cous de mitjanit.
Pastís de Taronja
DISSABTE 14
Esmorzar: xocolata amb tonya.
Dinar: Picadeta variada del Sud
Fassegures.
Flam d’ametlla.
Vesprada : Presentació “El Camí dels Països Catalans”. A càrrec de Ramón Martí
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Sopa coberta.
Sèpia en salsa
Pastís de formatge amb maduixes ensucrades
Festa de Nominació de Miss Macromona.
Després tindrem festa tota la nit, a càrrec de “Dj. Suc”
DIUMENGE 15
Esmorzar: Coques amb mantega.
Excursió al castell de la Mola pel camí dels Molins. Primer contacte per a fer “El camí”
Dinar : Picadeta variada del Sud.
Gaspatxos.
Peres al vi
Campionat de futbet.
Sopar: Picadeta variada del Sud.
Salsa de Vedella.
Pastís de xocolate.
Gran festa d’Elecció de Miss Macromona amb l’actuació de Sudteatre.
DILLUNS 16
Esmorzar variat.
Dinar: Picadeta variada del Sud.
Spaguetti Marinera.
Comiat « i llàgrimes » fins l’any que ve.
........................................................................................................
PREU: - 50 € tot el cap de setmana.
- 36 € per als menors de 18 anys.
- 22 € un dia.
Per a fer la inscripció haureu de fer l’ingrés al següent número de compte de “LA CAIXA”:
2100 1624 28 0100305018
Haureu d’indicar : MACROMONA, seguit del nom i cognoms.
Heu de portar sacs i matalàs per a dormir. També podeu portar tendes per a acampar pels voltants.
Per a més informació: casaljaumemonover@hotmail.com
........................................................................................................
Organitza: PSAN i Casal Jaume I de Monòver
divendres, 6 d’abril del 2007
Vuitena Macromona del Sud a Monòver (13-16 d'abril)
Des del divendres 13 d'abril al vespre fins al matí del dilluns 16 d'abril tindrà lloc al Fondó de Monòver la 8a edició de la Macromona del Sud.
Entre els actes que s'hi faran hi haurà la presentació de la iniciativa 'El Camí' (dissabte 14 d'abril a les 18.00). A l'endemà al matí, s'organitzarà la caminada de Monòver a Novelda, que eixirà de l'Alameda a les 8.30.
Entre els actes que s'hi faran hi haurà la presentació de la iniciativa 'El Camí' (dissabte 14 d'abril a les 18.00). A l'endemà al matí, s'organitzarà la caminada de Monòver a Novelda, que eixirà de l'Alameda a les 8.30.
dimarts, 3 d’abril del 2007
Per què cal defensar les emissions de TV3 a tot l'àmbit nacional?
En aquest vídeo de Vilaweb TV, sota la sèrie de "Valencians amb TV3", Núria Cadenes parla, entre les intervencions de Carles Solà i Carles Arnal, de les raons de la Generalitat Valenciana per tallar les emissions de TV3 i per què, malgrat la poca orientació nacional d'aquesta televisió al capdavall autonòmica, cal defensar-les.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
