Manifest del Primer de Maig: Més enllà de la defensa de l'estat del benestar

L’ofensiva generalitzada que la classe treballadora catalana pateix ininterrompudament des de fa vint anys per part de la patronal catalana, auxiliada pels estats espanyol i francès, ens pot fer perdre una visió global de la lluita de classe. La resposta exclusivament defensiva que s’hi fa afavoreix el predomini de mobilitzacions sectorials descoordinades, cadascuna de les quals no qüestiona en cap moment el sistema econòmic vigent. Això condiciona a la baixa les reivindicacions d’aquestes mobilitzacions i les allunya involuntàriament de la realitat quotidiana, on les “diferents” problemàtiques es viuen simultàniament.

Amb una visió i pràctica globals es presentarien com a reivindicacions centrals immediates la plena ocupació (la qual cosa requereix una reducció de la jornada laboral), augments salarials (i reducció de les disparitats salarials entre els diferents estrats de la classe treballadora) i eradicació de la discriminació per motius de sexe, edat, etc. Quan els sindicats majoritaris i d’ofici renuncien a aquestes reivindicacions ho justifiquen en nom dels “interessos” de l’economia catalana (o “espanyola” o “francesa”, si la seva adscripció nacional és directament forastera). Amaguen deliberadament que aquests “interessos” no són més que l’interès dels sectors burgesos dominants, el qual implica sacrificis destructius de tota mena: laborals, socials, culturals, ecològics, etc.

La manca d’una organització pròpia fa eixorca tota victòria parcial. La migradesa de les exigències plantejades facilita la tasca dels governs “progressistes” a esbombar demagògicament reformes socials ben limitades. I això si les condicions de “creixement econòmic” els hi són (prou) favorables, perquè si no ho són llavors els mateixos governs (o uns altres) s’encarreguen de dur a la pràctica reformes de signe contrari, com ara l’endarreriment en dos anys de l’edat de jubilació a Alemanya.

Cal recuperar la consciència que els estats actuals i la Unió Europea no són més que els instruments polítics de la classe burgesa. Cal recordar que totes les conquestes socials i laborals de les darreres dècades són ara amenaçades perquè manca justament allò que les va aconseguir: una classe treballadora organitzada i combativa.