Ja n'hi ha prou de suportar Espanya! (Manifest del PSAN)

Enguany commemorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i, per tant, el començament de l’ocupació militar borbònica de la nació catalana.

I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.

Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.

Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.

Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.

No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.

Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.