divendres, 20 d’abril de 2007

Ja n'hi ha prou de suportar Espanya! (Manifest del PSAN)

Enguany commemorem el tercer centenari de la batalla d’Almansa i, per tant, el començament de l’ocupació militar borbònica de la nació catalana.

I ho fem, d’entrada, des d’una constatació clau: passats tres-cents anys d’ocupació i espoli i persecució, aquí ens tenen: contra pronòstic, en aquest concretíssim territori modelat per la història, continua havent-hi un poble viu. Per damunt de bords i lladres, bateguem.

Un cop feta la primera constatació, que vingui la segona: no n’hi ha prou. Espanya, fidel a l’obsessió d’esborrar-nos del mapa (la nostra existència és un qüestionament constant de la seva expansiva tramoia), ha maldat i malda per reduir-nos a la castellana mida, ço és, a esdevenir un accent, un servil, perifèric i pansit accent de províncies sobre el qual sempre es poden fer acudits dolents i del qual, sobretot, cal munyir-ne la mamella, mentre ragi.

Val a dir que, en aquesta seva conscient obsessió, sempre hi ha trobat interessats companys de viatge: l’aposta de la burgesia catalana per aquest estat que ens escanya és un fet històric: avantposant els seus interessos de classe a qualsevol “vel·leïtat” nacional, han bastit l'estat espanyol a costa de deixar-nos el país a la intempèrie.

Mentrestant, és clar, i com que la crua proclamació d’intencions xoca amb els interessos i els anhels de la majoria (latent, sociològica o organitzada: nacionalment, majoria), s’ha anat teixint un discurs de nacionalisme de baixa intensitat (tan baixa, ben mirat, que amb prou feines si arriba a regionalisme de pa sucat amb oli) per provar de fer passar gat per llebre. I tant li fa si els caps tenen forma convergent o convexa, si reparteixen roses o clavells, si parlen de tomàquets o de ploure finet: a tots els vesteixen amb idèntic barret.

No és difícil identificar els portadors del ridícul capell, perquè són abundants en la política institucional, i perquè sempre redunden en els quatre punts del pansit discurs: negar el conflicte (ni amb Espanya ni amb la classe que la manté); proclamar cohesió (com que no hi ha conflicte, tothom navega en idèntic vaixell: els espanyols i nosaltres, els malbaratadors del país i nosaltres, etcètera); negar la nació (per amputar-li el nord o el sud segons convingui a la regional intenció, i ja sigui de manera oberta i en qualsevol de les versions del blaverisme -també el principatí-, ja sigui per una simple i intencionada omissió); i menystenir els trets identitaris materialment constatables de la nació catalana (i integradors: per incorporar-se d'entrada al nostre "formiguer", n'hi ha prou amb el gest senzill de parlar català) i provar de desqualificar qui els defensa.

Amb l'exemple dels homes i les dones que s'han aferrissat, durant tres-cents anys d'ocupació espanyola (i gairebé cinquanta més de francesa!), a mantenir viva aquesta terra; amb la convicció que ja no n'hi ha prou de resistir, perquè Espanya ens és en tots sentits insuportable (i no és un pes que poguem aguantar indefinidament) i perquè n'estem farts i perquè volem treure'ns del damunt aquesta llosa i ser al món amb dignitat i veu pròpia... constatem que ja n'hi ha prou de suportar Espanya, proclamem la nostra voluntat de ser, i treballem per vertebrar la nostra nació i assolir, més aviat que no s'ho esperen, la INDEPENDÈNCIA.