divendres, 22 d’octubre de 2010

Expectació extraordinària en la presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Vinaròs

L'acte, celebrat a la Casa de Cultura, va comptar amb les intervencions de Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Josep Guia.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Per què el PSAN dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència (article de Josep Guia)

El passat 13 d’octubre, SI i PSAN presentaven, en una roda de premsa conjunta a Barcelona, l’acord signat entre ambdues organitzacions, pel qual SI assumia l’àmbit nacional complet com a marc programàtic per a la reivindicació i la proclamació d’independència, i el PSAN donava suport electoral a SI.

El pacte electoral entre el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha provocat sorpresa en diversos àmbits, a causa d’una lectura superficial i poc política d’aquest fet: què fa un partit comunista pactant amb uns “burgesos”?, es pregunten alguns.

La resposta a la pregunta que dóna títol a aquest escrit ha de començar per explicitar l’objectiu estratègic del PSAN. El nostre partit, nascut l’any 1968, va ser creat com a l’organització política que propugnava, al costat de l’alliberament de classe, la independència del conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, segons l’expressió esdevinguda ja clàssica. En aquest sentit, és el “pare” de l’independentisme català contemporani i, directament o indirecta, de gairebé totes les sigles en què aquest s’ha concretat durant els darrers 40 anys i escaig; posteriorment, durant la dècada dels anys 80 del segle passat, el PSAN va contribuir decisivament al creixement de la base social de l’independentisme, quan aquest es va multiplicar entre els que aleshores eren joves. La conversió d’ERC a l’independentisme, cap a la fi d’aquella dècada, va ser una conseqüència d’aquell creixement, per bé que, alhora, aquella operació es va fer amb la intenció de liquidar les organitzacions més combatives de l’independentisme i reconduir-lo cap a la política autonomista.

Tanmateix, el PSAN no hi va ser liquidat i ha pogut continuar fent present i defensant el seu objectiu estratègic d’independència per a tota la nació catalana, per a tot Catalunya. Aquest objectiu ha marcat tota la seva línea política i totes les seves propostes tàctiques. I des del marxisme d’alliberament nacional (que és el que practica i defineix el PSAN), sabem que l’estratègia independentista, perquè tingui possibilitats d’èxit, ha d’ésser necessàriament (de composició) interclassista, fins a la consecució de la independència, si més no. Així ha passat en totes les nacions oprimides del món que s’han alliberat i així s’esdevindrà en la nostra. A l’Europa d’avui, especialment, ningú no pot concebre una altra manera de superar una situació d’opressió nacional i d’aconseguir la independència.

Ja ho postulàvem així en la proposta de Front Patriòtic, feta als anys 80. Una proposta que ara qualla, de fet, per la base, gràcies al treball unitari de campanyes com les de les consultes populars: Que són aquestes sinó un front patriòtic a la pràctica? Qui s’ha implicat en l’organització d’aquestes, i en la participació mitjançant el vot, sinó els sectors que podriem qualificar de patriòtics, encara que militin en diferents organitzacions? L’estratègia de Front Patriòtic ha permès anar sumant sectors nacionals d’ideologia autonomista però que podien ser persuadits del canvi de paradigma precisament pel seu caràcter de nacionals.

Per això, el procés d’anar sumant més i més sectors socials (inclosos els de població immigrada) a l’objectiu de la independència s’ha fet no amagant el caràcter clarament nacional d’aquest projecte (amb la defensa i ús del català i la denúncia de l’espoliació, com a eixos centrals), sinó afirmant-lo expressament. I, sobretot, negant l’eficàcia d’una política “acumulativa” o “gradual”, suposadament consistent a anar guanyant a poc a poc espais de poder des de la gestió autonòmica fins a crear les bases d’un futur estat català: tal com ens assenyalen els fets arran del fracàs dels experiments autonomistes convergents i tripartits, l’autonomia només condueix a l’autonomia (més del mateix) i la suposada “acumulació” de poder ha estat deixada ben delimitada pel Tribunal Constitucional espanyol: l’autonomia és negació de la sobirania i del dret de decidir del poble català i subordinació a la sobirania espanyola.

Tanmateix, la incorporació a l’independentisme de sectors provinents de l’autonomisme, en un procés que s’ha accelerat durant el darrer any (consultes, manifestacions...), ha fet que aquest nou independentisme pateixi de regionalisme: aquests nous sectors han deixat enrera el miratge que més autonomia condueix a l’estat propi, però continuen en bona part circumscrits mentalment al mapa del joc imposat precisament per la parcel•lació autonòmica. Alguns no arriben a entendre, encara, que trencar definitivament amb l’autonomisme és trencar també amb el mapa autonòmic i que cal assumir la nació completa com a àmbit de reivindicació i actuació.

El PSAN, doncs, veu amb preocupació aquesta persistència de trets regionalistes i considera que és ara, en aquest període encara inicial, germinal, d’aquest nou independentisme ja socialment majoritari al Principat, quan cal incidir per superar la llosa ideològica del regionalisme. Altrament, el nou independentisme corre el perill de tornar a ser atret i assimilat per l’autonomisme. Perquè és precisament l’assumpció del marc nacional complet allò que converteix l’independentisme en una proposta política inassumible per l’autonomia, irrecuperable per Espanya, impossible de reconduir mitjançant el parany de la gestió d’espais de poder institucional, on ha caigut l’independentisme retòric dels dirigents d’ERC, conscientment o no.

Mogut precisament per aquesta preocupació, el PSAN fa temps que mira d’incidir-hi, mentre que una part important dels col·lectius independentistes nascuts de la primera fase d’expansió de l’independentisme entre els sectors més joves, a finals del segle passat, no connecten amb aquest independentisme emergent i ara majoritari, al qual consideren poc definit ideològicament (que és cert) i excessivament divers i massiu (que també ho és).

Fa pocs mesos, la negativa de tots els partits parlamentaris del Principat a admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum per la independència al mateix Principat, va precipitar la presentació de la proposta electoral anomenada Solidaritat Catalana per la Independència. Proposta que el PSAN va valorar com a interessant des del primer moment per dues raons: primer, perquè naixia ja expressament desmarcada de l’objectiu de la gestió autonòmica; segon, per la seva vocació de Front Patriòtic que comencés a plasmar en l’àmbit institucional aquella nova majoria social per la independència que creix en la societat catalana. Tanmateix, aparentment patia del mateix llast ideològic que la resta d’opcions: el regionalisme.

Tot i això, el PSAN inicià converses amb els responsables del nou projecte i aviat va trobar una receptivitat envers els nostres plantejaments estratègics que cap altra opció electoral per a les eleccions autonòmiques del Principat no ha mostrat. La voluntat del PSAN d’incidir ideològicament en el nou independentisme, en el sentit abans explicat, va veure finalment la possibilitat de començar a introduir i popularitzar la superació del regionalisme com a alter ego inseparable i indestriable de l’autonomisme. En aquest sentit, l’acord signat entre el PSAN i SI és ben clar, ja que s’ha incorporat al programa electoral de SI, entre moltes altres mencions als Països Catalans, el compromís d’assumir “la constitució de l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que faci seva i estengui la proclamació d’independència al conjunt dels Països Catalans”, i s’inclourà aquest compromís en les activitats de la campanya electoral, entre les quals la realització d’almenys un míting en un indret dels Països Catalans fora del Principat. I en justa correspondència, el PSAN ha signat la coalició SI, participa en actes de la campanya i quatre militants seus en tanquen les llistes.

Cal esmentar, finalment, una constatació i una cautela. La constatació: que el programa de SI és de denúncia de l’opressió espanyola i de lluita per la proclamació de la independència, però no és un programa de govern i, doncs, no conté res que sigui inacceptable per a una ideologia d’esquerra. La cautela: que aquest acord signat només és vàlid, sense perjudici d’ulterior revisió, fins a la conclusió de l’actual procés electoral.

La Catalunya completa bé val una aliança electoral.

Josep Guia
(Comité Executiu del PSAN)

dijous, 14 d’octubre de 2010

No tot és política en la vida

Després de la roda de premsa d’ahir a la tarda,en què Josep Guia i els dirigents de SI (Joan Laporta, Uriel Beltran i Alfons López Tena) varen presentar l’acord entre Si i PSAN,avui Josep Guia fa una presentació d’una altra mena: la del seu darrer llibre, Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documental. L’acte tindrà lloc a l’Espai Betúlia, a Badalona, a dos quarts de vuit. Serà conduit per Mercè Soler i anirà seguit d’un col·loqui, que és promet interessant. Hi sou convidats.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Nota de premsa conjunta de SCI i del PSAN

Solidaritat Catalana per la Independència i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans manifestem:

1.- Que hem estat tractant, com ambdós desitgem, la possibilitat d’arribar a una bona entesa, al servei de la independència i la reunificació de la nostra Nació catalana, els Països Catalans, i per això, ja des d'ara, al servei de la desvinculació de l'independentisme respecte a l'autonomisme.

2.- Que el projecte de Manifest electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, d’acord amb les negociacions sostingudes, inclou:

“Treballarem perquè la proclamació d’independència de Catalunya pel Parlament sigui assumida i acompanyada per actes de suport i adhesió pels representants democràticament elegits arreu de la Nació catalana, a tots els seus territoris, i la formació i celebració de l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana que s’adhereixin a la proclamació de la independència amb la màxima força i solemnitat.

Solidaritat Catalana per la Independència assumeix el compromís de treballar i lluitar democràticament en tots els àmbits i en totes les instàncies per fer realitat la independència proclamada de la Nació catalana.

La proclamació de la independència haurà d’ésser ratificada, si s’escau, d’acord amb la comunitat internacional, mitjançant sengles referèndums en els territoris respectius de la Nació catalana, i tindrà efecte allà on compti amb una majoria absoluta de representants del Parlament respectiu i/o sigui aprovada majoritàriament en referèndum pels seus ciutadans.”

3.- Que l’Assemblea del PSAN del proppassat 3 d’octubre de 2010 ha pres els acords recollits al document que s’adjunta, que SCI valora positivament.

4.- Que els propers dies continuaran les converses a efecte d’assolir l’acord que tant SCI com el PSAN desitgem, al servei de l’objectiu comú de la independència i la reunificació del nostre poble en un Estat sobirà.

5 d'octubre de 2010

---
Sobre les relacions del PSAN amb SCI, l'Assemblea del PSAN del proppassat 3 d'octubre de 2010 ha acordat:

1. Constatar que SCI és, en aquest procés electoral, l'única opció independentista que no ha participat en la gestió autonòmica i que, en conseqüència, representa la possibilitat que l'independentisme deixi d'estar segrestat electoralment al servei de l'autonomisme.

2. Aprovar les negociacions realitzades fins avui (entre membres del Comitè Executiu del PSAN i membres de la direcció de SCI).

3. Valorar positivament, de forma global, l'esborrany de Manifest electoral de SCI.

4. Considerar que la menció a la nació completa, és a dir als Països Catalans (que ha estat pactada i s'ha inclòs als tres paràgrafs darrers de l'apartat 4.3.1 del Manifest) és una rebaixa notable de la proposta inicial del PSAN, la qual postulava que la proclamació d'independència fos única i fos feta per a tota la nació, mentre que hi ha quedat formulada en dos temps.

5. Acceptar una tal proclamació d'independència en dos temps (primer, per diputats del Parlament de Catalunya; després, per l'Assemblea de Representants Polítics dels conjunt dels Països Catalans), en la mesura que s'expliciti més clarament aquest compromís al Manifest electoral de SCI:

5.1. Dotant d'entrada pròpia, a l'índex del Manifest (entre 4.3.1 i 4.3.2), els tres paràgrafs del text pactat.
5.2. Fixant un termini, a partir de la primera proclamació, per a la constitució de l'Assemblea de Representants de la Nació Catalana (dels Països Catalans)
5.3 Incloent sobretot aquest compromís relatiu a la constitució de l'Assemblea de Representants en la relació final dels quatre (amb aquest, cinc) compromisos de SCI.

6. Considerar que és necessari que, a l'apartat 2.2, es faci referència a l'espoliació que pateixen igualment les Illes i el País Valencià.

7. Considerar que és necessari que l'apartat 2.4 faci referència a tot el domini lingüístic català.

8. Considerar que, en alguns llocs del text del Manifest, fóra més coherent, on diu "Catalunya" referint-se només al Principat, posar "el Principat de Catalunya i la resta dels Països Catalans".

9. Considerar que és necessari que SCI visualitzi l'assumpció de la integritat nacional catalana en la campanya electoral, incloent aquest aspecte del programa en les activitats (gràfiques, orals i escrites) que es facin. I realitzant, així mateix, un acte electoral en algun indret de la nació catalana fora de les quatre províncies del Principat.

10. Facultar el Comitè Executiu per continuar les negociacions amb SCI i, si arriben a bona fi, per definir i formalitzar la vinculació del PSAN al projecte de SCI, així com la participació de determinats militants a les llistes i en actes electorals.