El passat 23 de gener es presentava a València, Solidaritat Catalana per la Independència, amb la presència dels llavors quatre diputats del Subgrup Parlamentari del Principat. Els assistents a l'acte, globalment reeixit, patí diverses agressions per part d'un grup ultraespanyolistes. Els responsables d'aquest grup foren denunciats. El judici començà aquest dilluns, amb la sorpresa que la fiscalia de l'estat retirava els càrrecs. Josep Guia, en el seu blog, ha comentat que la decisió de la fiscalia posa en entredit les conviccions cíviques de l'espanyolisme democràtic que "no deuen ser gaire demòcrates quan la defensa dels drets fonamentals de reunió, d'expressió i de lliure circulació (catalans, inclosos), condemnant els qui la conculquen, se la passen per l'arc del triomf"
dimecres, 21 de setembre del 2011
La fiscalia retira els càrrecs per les agressions ultraespanyolistes a València del passat 23 de gener
El passat 23 de gener es presentava a València, Solidaritat Catalana per la Independència, amb la presència dels llavors quatre diputats del Subgrup Parlamentari del Principat. Els assistents a l'acte, globalment reeixit, patí diverses agressions per part d'un grup ultraespanyolistes. Els responsables d'aquest grup foren denunciats. El judici començà aquest dilluns, amb la sorpresa que la fiscalia de l'estat retirava els càrrecs. Josep Guia, en el seu blog, ha comentat que la decisió de la fiscalia posa en entredit les conviccions cíviques de l'espanyolisme democràtic que "no deuen ser gaire demòcrates quan la defensa dels drets fonamentals de reunió, d'expressió i de lliure circulació (catalans, inclosos), condemnant els qui la conculquen, se la passen per l'arc del triomf"
dijous, 1 de setembre del 2011
L'independentisme català davant les eleccions espanyoles
El dissabte 10 de setembre, a les 19h, el PSAN prepara a l'Espai Vilaweb un debat que tindrà com a tema les posicions de l'independentisme català davant dels comicis espanyols del 20 de novembre. Hi participaran Agustí Barrera, Patrícia Gabancho, Josep Guia, Agustí Soler i d'altres signataris del manifest conjunt del passat 10 de juliol.
dilluns, 22 d’agost del 2011
diumenge, 21 d’agost del 2011
Comunicat de Solidaritat Catalana per la Independència sobre la violència política
Posició de SI sobre la lluita armada
Arran de les informacions que s’han publicat al respecte d’un comentari personal emès per Josep Guia, líder del PSAN i membre de la coalició, Solidaritat Catalana per la Independència manifesta que:
- El nostre objectiu es assolir la independència de la Nació Catalana per mitjans exclusivament pacífics, cívics i democràtics, tal com consta als estatuts del partit i a l’acord de coalició amb el PSAN.
- Valorem positivament la trajectòria del PSAN que mai ha utilitzat la violència al servei d’objectius politics .
- Condemnem l’ús o amenaça de la violència al servei d’objectius politics, per immoral i per ser un obstacle per la llibertat del poble. Per les dues raons, demanem a ETA que abandoni definitivament les armes.
- Posem de manifest que el PSOE va fer servir la violència al servei dels seus objectius politics, mitjançant les GAL, i que el PP es nega a condemnar la violència terrorista de la dictadura de Francisco Franco. PP i PSOE han mantingut i mantenen, als municipis on governen, homenatges i carrers dedicats a dirigents de la dictadura i de l’exèrcit nazi. Ni el PP ni el PSOE els interessa la pau a Euskal Herria, només volen la victòria.
Arran de les informacions que s’han publicat al respecte d’un comentari personal emès per Josep Guia, líder del PSAN i membre de la coalició, Solidaritat Catalana per la Independència manifesta que:
- El nostre objectiu es assolir la independència de la Nació Catalana per mitjans exclusivament pacífics, cívics i democràtics, tal com consta als estatuts del partit i a l’acord de coalició amb el PSAN.
- Valorem positivament la trajectòria del PSAN que mai ha utilitzat la violència al servei d’objectius politics .
- Condemnem l’ús o amenaça de la violència al servei d’objectius politics, per immoral i per ser un obstacle per la llibertat del poble. Per les dues raons, demanem a ETA que abandoni definitivament les armes.
- Posem de manifest que el PSOE va fer servir la violència al servei dels seus objectius politics, mitjançant les GAL, i que el PP es nega a condemnar la violència terrorista de la dictadura de Francisco Franco. PP i PSOE han mantingut i mantenen, als municipis on governen, homenatges i carrers dedicats a dirigents de la dictadura i de l’exèrcit nazi. Ni el PP ni el PSOE els interessa la pau a Euskal Herria, només volen la victòria.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Acte de suport als veïns de Burjassot denunciats per convocar una concentració de solidaritat en Bildu durant les eleccions del 22-M
En les passades eleccions del 22 de maig, Bildu aconseguí uns excel·lents resultats a Euskal Herria, els més destacats dels quals s'han plasmat en el fet que l'Ajuntament de Donosti i la Diputació de Gipuzkoa siguin en mans de la coalició independentista. El protagonisme de l'esquerra abertzale a Bildu, però, va moure l'estat espanyol abans i després de les eleccions a pressionar contra la voluntat del poble basc expressada a les urnes. Per això, a Burjassot i a altres localitats dels Països Catalans es convocaren mobilizacions solidàries. En el cas de Burjassot, la concentració es va haver de desenvolupar en un clima de pressió policial, amb identificacions indiscriminades i injustificades. Setmanes després, aquestes identificacions han servit per encausar dos dels convocants sota el pretext de no haver comunicat la concentració. La campanya "Ser Solidari no és Cap Delicte" denuncia aquests fets. Podeu adquirir més informació en aquesta nota de la Coordinadora Obrera Sindical.
dilluns, 11 de juliol del 2011
Davant les eleccions espanyoles
[Article conjunt publicat al diari Avui, i signat per Víctor Alexandre, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny, Núria Cadenes, Toni Cucarella, Joan Daunis, Patrícia Gabancho, Josep Guia, Jordi Miró, Isabel C. Simó, Agustí Soler, Santiago Vilanova i Josep M. Ximenis.]
Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t'hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l'electorat independentista.
Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.
En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.
D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.
Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.
En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.
Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.
Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t'hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l'electorat independentista.
Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d'allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l'Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d'independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.
En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d'independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d'autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d'aquest autogovern, fan el pas d'anar més enllà i reclamen i proclamen l'autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d'independència realitzada per una majoria d'aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.
D'altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d'independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l'acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d'allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.
Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l'independentisme català és una qüestió secundària en el procés d'independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d'oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d'independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.
En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l'independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s'alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l'ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d'aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.
Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l'independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.
divendres, 24 de juny del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
