El dossier del darrer número de Lluita du per títol "Què vol dir sobirania?". Per Josep Guia, la profusió de plataformes i corrents de partits polítics diversos que comparteixen l'adjeciu de sobiranistes "són un símptoma de l'existència d'una maror independentista de fons, de la qual en són expressió, però també volen ser-ne aturador". Entrevistat per Toni Gisbert, Roger Buch declara que "ara estem en una situació de naixement de molts corrents i plataformes però segur que en un o dos anys s'haurà clarificat el panorama". Josep A. Vilalta, membre del Secretariat Nacional de la CUP, que signa el tercer article del dossier, les tasques del moment són "la conscienciació d'amplis sectors populars", "dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l'autonomisme" i "assolir una majoria social favorable a la independència". Vilalta alerta que, "malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l'autodeterminació" han de tenir clars dos punts bàsics mínims: un àmbit territorial irrenunciable (Països Catalans) i un únic posseïdor legítim de la sobirania (el poble català).
Dins l'independentisme sovinteja un sa escepticisme davant l'abundosa terminologia eufemística dels "semi-independentistes". Hom arriba a contradiccions, en el terme però també en la cosa, com ara la "sobirania compartida".
Potser en sobiranies compartides pensaven els redactors de la "Institució de la Consulta pel Nou Estatut d'Autonomia i Sobirania del Poble Sard". En mans de la direcció regionalista, autonomia i sobirania eren pràcticament sinònimes, i n'ha estat clar testimoni la limitació de la reforma aprovada enguany. En tot cas, el Tribunal Constitucional italià té un concepte més restriciu de la sobirania: “la soberania és de tot el poble italià. Un poble sard sobirà no existeix”, ”El poble sard no és sobirà” i “no a la sobirania, si s'associa a la independència”. Davant aquest pronunciament del TC italià, A Manca pro s'Indipendentzia ha respós amb un comunicat igualment clar: La sobirania és en el cap del poble sard. Respecta al poble sard d'exercir-la.
D'altra banda, el darrer Lluita també recorda que enguany la Coordinadora Obrera Sindical fa 20 anys. Mirant al futur, Gonçal Bravo, en el seu article, afirma que "als Països Catalans encessitem un nou sindicalisme; un sindicalisme que doni respostes clares, honestes i de treball, per plantar cara al capital espanyol, francès i botifler per la defensa dels nostres drets i dignitat, per reforça el moviment d'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans".
dissabte, 10 de novembre del 2007
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Ja n'hi ha prou de suportar França
El dissabte 3 de novembre sortirà de la Plaça de Catalunya de Perpinyà, a les 16.00, la manifestació commemorativa d'aquesta diada, que conclourà el seu recorregut davant de Castellet. Aquest és el manifest que ha editat el PSAN amb motiu de l'efemèride
JA N’HI HA PROU DE SUPORTAR FRANÇA
Fa a la vora de 350 anys del maleït Tractat dels Pirineus i n’hi ha que ja estem tips d’anar sumant anys de commemoració i d’anar fent llistats de perjudicis contra Catalunya.
Avui els catalans dominats per França ens trobem arrossegats a viure les contradiccions i les noses d’aqueix país. Un país que ens imposa un estat que no ens garanteix la feina, ni unes jubilacions dignes, ni un sistema sanitari que no pateixi constants retallades.
Més no és pas el fet de pertànyer a un estat que no ens fa profit la raó per la qual ens en volem separar. Ens en volem separar perquè sem catalans.
Com a tals no hi haurà mai cap estat francès, ni espanyol, ni de qualsevol altra nació, que no sigui la catalana, que ens garanteixi la llibertat. No sem francesos, per això pertànyer a l’estat francès només ens suposa i suposarà patir les malvestats d’aqueix estat de manera més crua.
El camí cap a la independència, però, no és un camí que pugui ser fet només per una de les parts en què és dividida Catalunya. Tota Catalunya és estretament lligada entre si i cap part no pot tenir vida autònoma sense les altres. I encara menys les què són més allunyades del centre nacional, irradiador de noves tendències, idees i projectes.
Per això cap projecte d’alliberament nacional no serà possible si no ho és per a tota la nació. D’igual manera, cap iniciativa renacionalitzadora no serà realment efectiva si no és aplicada a tot el país.
Tal és així que des del PSAN cridem a tots els treballadors catalans oprimits per l’estat francès a integrar-se a la lluita organitzada per la independència de tot Catalunya.
VISCA CATALUNYA!
JA N’HI HA PROU DE SUPORTAR FRANÇA
Fa a la vora de 350 anys del maleït Tractat dels Pirineus i n’hi ha que ja estem tips d’anar sumant anys de commemoració i d’anar fent llistats de perjudicis contra Catalunya.
Avui els catalans dominats per França ens trobem arrossegats a viure les contradiccions i les noses d’aqueix país. Un país que ens imposa un estat que no ens garanteix la feina, ni unes jubilacions dignes, ni un sistema sanitari que no pateixi constants retallades.
Més no és pas el fet de pertànyer a un estat que no ens fa profit la raó per la qual ens en volem separar. Ens en volem separar perquè sem catalans.
Com a tals no hi haurà mai cap estat francès, ni espanyol, ni de qualsevol altra nació, que no sigui la catalana, que ens garanteixi la llibertat. No sem francesos, per això pertànyer a l’estat francès només ens suposa i suposarà patir les malvestats d’aqueix estat de manera més crua.
El camí cap a la independència, però, no és un camí que pugui ser fet només per una de les parts en què és dividida Catalunya. Tota Catalunya és estretament lligada entre si i cap part no pot tenir vida autònoma sense les altres. I encara menys les què són més allunyades del centre nacional, irradiador de noves tendències, idees i projectes.
Per això cap projecte d’alliberament nacional no serà possible si no ho és per a tota la nació. D’igual manera, cap iniciativa renacionalitzadora no serà realment efectiva si no és aplicada a tot el país.
Tal és així que des del PSAN cridem a tots els treballadors catalans oprimits per l’estat francès a integrar-se a la lluita organitzada per la independència de tot Catalunya.
VISCA CATALUNYA!
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Darrer diumenge d'octubre... al Puig!
Parades, esplai infantil, dolçaines i tabals, paelles...
Parlaments:
- David Garrido(Alacant, 1965). Historiador i periodista. Cal destacar els seus estudios sobre el passat medieval, avalats por més de mig centenar d'artícles especialitzats i dos llibres: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Coneixedor de la llengua àrab, que aprengué a Tunis i Egipte, no es poden obviar les seves aportacions al coneixement d'Al-Andalus i, darrerament, els seus articles sobre l'islamisme contemporani i la jihâd, historiador.
- Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Escriptora. Arribada a Catalunya el 1974 s'integrà molt aviat en la nació i en la lluita catalanes. A La batalla de l'Estatut i a El preu de ser catalans fa una anàlisi lúcida de la situació actual d'opressió nacional que, si no s'hi posa remei, condueix a l'assimilació nacional.
- Enric Solà (*València, 1941). Advocat. Participà en la redacció de l'Estatut d'Elx (1975) i fou l'autor de l'informe jurídic sobre l'ensenyament del valencià en l'etapa preautonòmica. A Recuperem els Furs (2004) reivindica la reconstrucció d'un àmbit jurídic nacional.
- Josep Guia, del Ctè Executiu del PSAN
Homenatge a Lluís M. Xirinacs
Actuació d’Escaramussa Folk
Parlaments:
- David Garrido(Alacant, 1965). Historiador i periodista. Cal destacar els seus estudios sobre el passat medieval, avalats por més de mig centenar d'artícles especialitzats i dos llibres: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II. Coneixedor de la llengua àrab, que aprengué a Tunis i Egipte, no es poden obviar les seves aportacions al coneixement d'Al-Andalus i, darrerament, els seus articles sobre l'islamisme contemporani i la jihâd, historiador.
- Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952). Escriptora. Arribada a Catalunya el 1974 s'integrà molt aviat en la nació i en la lluita catalanes. A La batalla de l'Estatut i a El preu de ser catalans fa una anàlisi lúcida de la situació actual d'opressió nacional que, si no s'hi posa remei, condueix a l'assimilació nacional.
- Enric Solà (*València, 1941). Advocat. Participà en la redacció de l'Estatut d'Elx (1975) i fou l'autor de l'informe jurídic sobre l'ensenyament del valencià en l'etapa preautonòmica. A Recuperem els Furs (2004) reivindica la reconstrucció d'un àmbit jurídic nacional.
- Josep Guia, del Ctè Executiu del PSAN
Homenatge a Lluís M. Xirinacs
Actuació d’Escaramussa Folk
dimarts, 2 d’octubre del 2007
A Manca pro s'Indipendentzia crida a l'abstenció en el referèndum del 21 d'octubre
Internacional: El proper 21 d'octubre hi ha convocat el referèndum sobre la Llei Estatutària de Sardenya. Integrada en l'estat italià, Sardenya és administrada com a regió amb règim especial. Dins el marc de restructuracions i reformes dels estats espanyol, francès i italià, arriba aquesta reforma estatutària.
A Manca pro s'Indipendentzia ha fet una crida al poble sard a l'"abstenció conscient, activa i de massa al referèndum colonial". Per l'organització comunista, més que una reforma autonòmica la nova Llei Estatutària s'ha de llegir com una perpetuació del colonialisme, "l'única solució del qual és la independència".
També cal assenyalar que la nova Llei Estatutària, de la mateixa forma que l'anterior, no reconeix explícitament la identitat catalana de l'Alguer.
A Manca pro s'Indipendentzia ha fet una crida al poble sard a l'"abstenció conscient, activa i de massa al referèndum colonial". Per l'organització comunista, més que una reforma autonòmica la nova Llei Estatutària s'ha de llegir com una perpetuació del colonialisme, "l'única solució del qual és la independència".
També cal assenyalar que la nova Llei Estatutària, de la mateixa forma que l'anterior, no reconeix explícitament la identitat catalana de l'Alguer.
diumenge, 9 de setembre del 2007
Homenatge a Lluís Maria Xirinacs a les Torres de Quart
El PSAN participarà el proper 11 de Setembre, a València, a l'homenatge que partits i organitzacions independentistes hem convocat per homenatjar la figura i el compromís de Lluís Maria Xirinacs.
Prop de les torres de Quart, junt al monument al Palleter, a les 20 h.
S'hi llegirà un manifest conjunt i també l'escrit pòstum del lluitador independentista.
La colla de dolçaines i tabals Estrela Roja de Benimaclet interpretarà la Muixeranga i Els Segadors.
Prop de les torres de Quart, junt al monument al Palleter, a les 20 h.
S'hi llegirà un manifest conjunt i també l'escrit pòstum del lluitador independentista.
La colla de dolçaines i tabals Estrela Roja de Benimaclet interpretarà la Muixeranga i Els Segadors.
dilluns, 27 d’agost del 2007
El PSAN, segons Roger Buch
Aquests dies Roger Buch ha estat a Prada per presentar el seu llibre "L'esquerra independentista, avui".
Vet ací alguns extractes que fan referència al PSAN:
El PSAN és el partit fundador de l’espai de l’esquerra independentista. Creat l’any 1969 a partir d’una escissió del FNC, ha estat de manera ininterrompuda sempre present en el panorama independentista català i, a més, amb implantació tant a Catalunya com al País Valencià. El PSAN fou el partit hegemònic de l’independentisme en els darrers anys del franquisme i durant tota la transició, paper que anà perdent a poc a poc. Com s’ha dit, molts militants del PSAN d’aquella època són avui dirigents d’ERC. Durant els anys vuitanta fou un dels principals impulsors de l’MDT i a partir d’aquell moment el partit desaparegué de l’escena pública per donar prioritat al moviment polític de masses: primer l’MDT i, posteriorment, Catalunya Lliure. Una mica avans de la desaparició de Catalunya Lliure (1995), el PSAN tornà a aparèixer a l’escena pública, però amb una força molt més debilitada de la que tenia deu anys abans.
La Declaració Política del PSAN data en la seva major part de l’any 1976 on es defineix com a partit obrer, comunista i aposta per:
“la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l’Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista”
El PSAN utilitza la falç i el martell com a símbols del partit, juntament amb l’estelada. Aposta des de mitjans dels anys vuitanta per l’estratègia del Front Patriòtic, i sense perdre els seus elements identitaris de partit comunista, té la intenció de col•laborar amb totes les forces nacionalistes per assolir la independència. Per tant, prioritza la seva relació amb entitats cíviques catalanistes i, a diferència de grups com Endavant, no mostra cap interès per relacionar-se amb grups revolucionaris que no siguin independentistes.
Una altra característica definitòria del partit és que anomena “Catalunya” al conjunt dels Països Catalans. El canvi de nom prové de l’èxit editorial És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), en que Josep Guia argumentava que l’ús de Catalunya aclaria la unitat nacional i reforçava la territorialitat tant en l’àmbit extern com intern. Aquesta nomenclatura provocà un gran revolsiu en l’entorn i fou adoptada de seguida pel PSAN, Catalunya Lliure i Maulets, i a principis dels anys noranta fins i tot per les JERC. En els darrers anys aquesta denominació ha perdut adeptes i tot i que el PSAN continua parlant de Catalunya, els altres grups independentistes prefereixen tornar a usar Països Catalans. Arran d’aquí, ve la campanya “Tot d’àmbit nacional” en què s’insisteix que les organitzacions (estudiantils, culturals, esportives, etc.) de tot tipus siguin d’àmbit de “Tot Catalunya”. Hi ha una secció de Lluita, la revista degana de l’independentisme català que el PSAN edita des de 1969, que porta per títol “Tot D’àmbit nacional” i se celebren els passos donats en aquesta direcció per altres organitzacions.
El PSAN pot tenir ara a la vora d’un centenar de militants repartits entre Catalunya i els País Valencià. La seva presència territorial és molt irregular tot i que allí on té militants intenta fer presència pública: València, La Safor, La Marina, i en municipis concrets del Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i el Baix Camp. El PSAN té la seu nacional a la ciutat de València on, encara que com a partit extraparlamentari, pot participar en activitats ciutadanes i és un referent en el conjunt de l’esquerra independentista. En canvi, la influència del PSAN a l’àrea de Barcelona és pràcticament inexistent. Segueixen al davant del partit un grup de militants de l’independentisme dels setanta en què destaquen Jordi Moners (Baix Llobregat) i sobretot el Valencià Josep Guia, que n’ha exercit el lideratge des de 1977. A part dels històrics, també aplega un nombre significatiu de militants més joves que s’han anat incorporant al partit des de mitjans dels anus noranta fins a l’actualitat.
De les activitats del PSAN, destaquen el suport a actes de sectorials i plataformes ciutadanes, la celebració mensual de sopars tertúlia a València, l’organització d’unes jornades de formació anuals, l’organització de conferències i d’actes polítics al voltant de les diades i els comunicats públics.
El PSAN participa amb bloc propi en les manifestacions de les diades on reuneixen entre 100 i 200 persones a Barcelona i força més al País Valencià.. L’activitat pública més coneguda del PSAN és l’organització de l’Aplec del Puig (L’Horta) que se celebra el darrer diumenge d’octubre. En L’aplec es convida representants d’entitats i plataformes cíviques perquè hi facin parlaments. La diada festiva i alhora reivindicativa aplega diversos centenars de persones entre militants, simpatitzants i membres d’altres organitzacions..
Tot i que el PSAN s’organitza com un partit polític clàssic, amb òrgans de partit comunista com el Comitè Centra., sembla tenir més interès per actuar com un grup d’influència dins la mateixa societat civil. Mai no ha prioritzat el treball al si de l’Esquerra Independentista i va ser un dels primers col•lectius que es va retirar del Procés de Vinaròs tot argumentant que optava per reforçar la seva pròpia organització. En canvi, ha explicat, conscient de ser una organització petita, quines són les funcions del partit: ampliar la base social independentista i, en segon lloc, polititzar-la. En un article a Lluita (núm. 231, juny-juliol de 2003), “Sobre la funció política del PSAN a la Catalunya D’Avui” la dirigent Núria Cadenas explica com l’estratègia del PSAN, vist amb la perspectiva dels anys, ha funcionat ja que cada vegada hi ha més independentistes:
“[...] cal, per tant, per continuar el procés d’arrencar-li base social al regionalisme i augmentar el nombre dels que reivindiquen la unitat i la independència de Catalunya [...] Però, a més, cal polititzar la base social ja existent, que ha crescut en quantitat però que és poc estable, massa fluctuant, massa fàcil encara de ser atreta pel regionalisme o nacionalisme o nacionalismes nominals [...]. L’estratègia de fer un front patriòtic, de fer un patriotisme popular, augmentat, però també amarat de sentiment que connecti amb les àmplies masses que senten la seva llengua, el català, com a element principal d’identificació ha donat bon resultat i cal insistir-hi [...] polititzar la base social de l’independentisme sociològic” no és simplement, afegir ítems al discurs: ara a més de llengua, parlem també d’infrastructures, i del concert econòmic, i expliquem que independència és democràcia, i els avantatges concrets per a les persones que s’obtenen amb més sobirania. Polititzar la base social de l’independentisme és, sobretot, actuar sense vacil•lacions a l’hora d’assumir el marc nacional, fer polítiques nacionals clares de tots els àmbits (cívic i l’institucional) [...]”
Vet ací alguns extractes que fan referència al PSAN:
El PSAN és el partit fundador de l’espai de l’esquerra independentista. Creat l’any 1969 a partir d’una escissió del FNC, ha estat de manera ininterrompuda sempre present en el panorama independentista català i, a més, amb implantació tant a Catalunya com al País Valencià. El PSAN fou el partit hegemònic de l’independentisme en els darrers anys del franquisme i durant tota la transició, paper que anà perdent a poc a poc. Com s’ha dit, molts militants del PSAN d’aquella època són avui dirigents d’ERC. Durant els anys vuitanta fou un dels principals impulsors de l’MDT i a partir d’aquell moment el partit desaparegué de l’escena pública per donar prioritat al moviment polític de masses: primer l’MDT i, posteriorment, Catalunya Lliure. Una mica avans de la desaparició de Catalunya Lliure (1995), el PSAN tornà a aparèixer a l’escena pública, però amb una força molt més debilitada de la que tenia deu anys abans.
La Declaració Política del PSAN data en la seva major part de l’any 1976 on es defineix com a partit obrer, comunista i aposta per:
“la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l’Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista”
El PSAN utilitza la falç i el martell com a símbols del partit, juntament amb l’estelada. Aposta des de mitjans dels anys vuitanta per l’estratègia del Front Patriòtic, i sense perdre els seus elements identitaris de partit comunista, té la intenció de col•laborar amb totes les forces nacionalistes per assolir la independència. Per tant, prioritza la seva relació amb entitats cíviques catalanistes i, a diferència de grups com Endavant, no mostra cap interès per relacionar-se amb grups revolucionaris que no siguin independentistes.
Una altra característica definitòria del partit és que anomena “Catalunya” al conjunt dels Països Catalans. El canvi de nom prové de l’èxit editorial És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), en que Josep Guia argumentava que l’ús de Catalunya aclaria la unitat nacional i reforçava la territorialitat tant en l’àmbit extern com intern. Aquesta nomenclatura provocà un gran revolsiu en l’entorn i fou adoptada de seguida pel PSAN, Catalunya Lliure i Maulets, i a principis dels anys noranta fins i tot per les JERC. En els darrers anys aquesta denominació ha perdut adeptes i tot i que el PSAN continua parlant de Catalunya, els altres grups independentistes prefereixen tornar a usar Països Catalans. Arran d’aquí, ve la campanya “Tot d’àmbit nacional” en què s’insisteix que les organitzacions (estudiantils, culturals, esportives, etc.) de tot tipus siguin d’àmbit de “Tot Catalunya”. Hi ha una secció de Lluita, la revista degana de l’independentisme català que el PSAN edita des de 1969, que porta per títol “Tot D’àmbit nacional” i se celebren els passos donats en aquesta direcció per altres organitzacions.
El PSAN pot tenir ara a la vora d’un centenar de militants repartits entre Catalunya i els País Valencià. La seva presència territorial és molt irregular tot i que allí on té militants intenta fer presència pública: València, La Safor, La Marina, i en municipis concrets del Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i el Baix Camp. El PSAN té la seu nacional a la ciutat de València on, encara que com a partit extraparlamentari, pot participar en activitats ciutadanes i és un referent en el conjunt de l’esquerra independentista. En canvi, la influència del PSAN a l’àrea de Barcelona és pràcticament inexistent. Segueixen al davant del partit un grup de militants de l’independentisme dels setanta en què destaquen Jordi Moners (Baix Llobregat) i sobretot el Valencià Josep Guia, que n’ha exercit el lideratge des de 1977. A part dels històrics, també aplega un nombre significatiu de militants més joves que s’han anat incorporant al partit des de mitjans dels anus noranta fins a l’actualitat.
De les activitats del PSAN, destaquen el suport a actes de sectorials i plataformes ciutadanes, la celebració mensual de sopars tertúlia a València, l’organització d’unes jornades de formació anuals, l’organització de conferències i d’actes polítics al voltant de les diades i els comunicats públics.
El PSAN participa amb bloc propi en les manifestacions de les diades on reuneixen entre 100 i 200 persones a Barcelona i força més al País Valencià.. L’activitat pública més coneguda del PSAN és l’organització de l’Aplec del Puig (L’Horta) que se celebra el darrer diumenge d’octubre. En L’aplec es convida representants d’entitats i plataformes cíviques perquè hi facin parlaments. La diada festiva i alhora reivindicativa aplega diversos centenars de persones entre militants, simpatitzants i membres d’altres organitzacions..
Tot i que el PSAN s’organitza com un partit polític clàssic, amb òrgans de partit comunista com el Comitè Centra., sembla tenir més interès per actuar com un grup d’influència dins la mateixa societat civil. Mai no ha prioritzat el treball al si de l’Esquerra Independentista i va ser un dels primers col•lectius que es va retirar del Procés de Vinaròs tot argumentant que optava per reforçar la seva pròpia organització. En canvi, ha explicat, conscient de ser una organització petita, quines són les funcions del partit: ampliar la base social independentista i, en segon lloc, polititzar-la. En un article a Lluita (núm. 231, juny-juliol de 2003), “Sobre la funció política del PSAN a la Catalunya D’Avui” la dirigent Núria Cadenas explica com l’estratègia del PSAN, vist amb la perspectiva dels anys, ha funcionat ja que cada vegada hi ha més independentistes:
“[...] cal, per tant, per continuar el procés d’arrencar-li base social al regionalisme i augmentar el nombre dels que reivindiquen la unitat i la independència de Catalunya [...] Però, a més, cal polititzar la base social ja existent, que ha crescut en quantitat però que és poc estable, massa fluctuant, massa fàcil encara de ser atreta pel regionalisme o nacionalisme o nacionalismes nominals [...]. L’estratègia de fer un front patriòtic, de fer un patriotisme popular, augmentat, però també amarat de sentiment que connecti amb les àmplies masses que senten la seva llengua, el català, com a element principal d’identificació ha donat bon resultat i cal insistir-hi [...] polititzar la base social de l’independentisme sociològic” no és simplement, afegir ítems al discurs: ara a més de llengua, parlem també d’infrastructures, i del concert econòmic, i expliquem que independència és democràcia, i els avantatges concrets per a les persones que s’obtenen amb més sobirania. Polititzar la base social de l’independentisme és, sobretot, actuar sense vacil•lacions a l’hora d’assumir el marc nacional, fer polítiques nacionals clares de tots els àmbits (cívic i l’institucional) [...]”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
