dilluns, 22 de novembre del 2010
diumenge, 14 de novembre del 2010
Acte de Solidaritat Catalana per la Independència a Palamós
En l'acte de campanya electoral de Solidaritat Catalana per la Independència del 14 de novembre realitzat a Palamòs, ha participat la nostra militant Núria Cadenes, a més a més de Alfonso Lopez, Uriel Bertran i Toni Strubell. La intervenció de Núria Cadenes ha tingut molt bona recepció per part de les persones assistents a l'acte,en el qual ha destacat l'aspecte reivindicatiu de la nació catalana completa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
dilluns, 8 de novembre del 2010
Lluita 275 - octubre-novembre 2010
3_ Editorial // 4_ Els dies. Juny, juliol i agost de 2010 // 6_ La nació. Arenys de Munt, un any després_ Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP i coordinador de la Comissió Organitzadora de la Consulta d'Arenys de Munt. 9_ Per què el PSAN dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència_ Josep Guia, Comitè Executiu del PSAN // 12_ Internacional_ Hi ha alguna cosa que es mou a Euskal Herria_ Arantza Urkaregi, membre de l'esquerra abertzale // 14_ Dossier. La militància independentista és només votar? _L'independentista, més enllà del vot_ Toni Strubell, professor de la Universitat de Deusto_ Cap a la independència, amb democràcia participativa_ Josep Guia, professor de la Universitat de València_ Creixement de l'independentisme i militància_ Carles Perdiguero, advocat_ La militància independentista és només votar_ Francesc Vila, periodista_ Els nous independentismes_ Jordi Muñoz, politòleg_ Cal enfortir el moviment popular per la independència_ Biel de Montserrat, membre de la CUP de Girona_ L'independentisme que creix_ Pere Cardús, periodista_ Els favorables a la independència_ Roger Buch, politòleg_ 20. Debat. Els independentistes i les eleccions autonòmiques del 29 de novembre_ Les eleccions del 29 de novembre_ Albert Vilalta, regidor de la CUP a Torà_ Per damunt de Reagrupament i Solidaritat, Catalunya_ Víctor Alexandre, escriptor_ 22. El tema_ Cimera del clima a Mèxic: punt d'inflexió?_ José Juan Sanchis Serrano. Plataforma Acció pel Clima_ 23. Tot d'àmbit nacional. Música. De per riure
dilluns, 25 d’octubre del 2010
divendres, 22 d’octubre del 2010
Expectació extraordinària en la presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Vinaròs
L'acte, celebrat a la Casa de Cultura, va comptar amb les intervencions de Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Josep Guia.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Per què el PSAN dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència (article de Josep Guia)
El passat 13 d’octubre, SI i PSAN presentaven, en una roda de premsa conjunta a Barcelona, l’acord signat entre ambdues organitzacions, pel qual SI assumia l’àmbit nacional complet com a marc programàtic per a la reivindicació i la proclamació d’independència, i el PSAN donava suport electoral a SI.
El pacte electoral entre el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha provocat sorpresa en diversos àmbits, a causa d’una lectura superficial i poc política d’aquest fet: què fa un partit comunista pactant amb uns “burgesos”?, es pregunten alguns.
La resposta a la pregunta que dóna títol a aquest escrit ha de començar per explicitar l’objectiu estratègic del PSAN. El nostre partit, nascut l’any 1968, va ser creat com a l’organització política que propugnava, al costat de l’alliberament de classe, la independència del conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, segons l’expressió esdevinguda ja clàssica. En aquest sentit, és el “pare” de l’independentisme català contemporani i, directament o indirecta, de gairebé totes les sigles en què aquest s’ha concretat durant els darrers 40 anys i escaig; posteriorment, durant la dècada dels anys 80 del segle passat, el PSAN va contribuir decisivament al creixement de la base social de l’independentisme, quan aquest es va multiplicar entre els que aleshores eren joves. La conversió d’ERC a l’independentisme, cap a la fi d’aquella dècada, va ser una conseqüència d’aquell creixement, per bé que, alhora, aquella operació es va fer amb la intenció de liquidar les organitzacions més combatives de l’independentisme i reconduir-lo cap a la política autonomista.
Tanmateix, el PSAN no hi va ser liquidat i ha pogut continuar fent present i defensant el seu objectiu estratègic d’independència per a tota la nació catalana, per a tot Catalunya. Aquest objectiu ha marcat tota la seva línea política i totes les seves propostes tàctiques. I des del marxisme d’alliberament nacional (que és el que practica i defineix el PSAN), sabem que l’estratègia independentista, perquè tingui possibilitats d’èxit, ha d’ésser necessàriament (de composició) interclassista, fins a la consecució de la independència, si més no. Així ha passat en totes les nacions oprimides del món que s’han alliberat i així s’esdevindrà en la nostra. A l’Europa d’avui, especialment, ningú no pot concebre una altra manera de superar una situació d’opressió nacional i d’aconseguir la independència.
Ja ho postulàvem així en la proposta de Front Patriòtic, feta als anys 80. Una proposta que ara qualla, de fet, per la base, gràcies al treball unitari de campanyes com les de les consultes populars: Que són aquestes sinó un front patriòtic a la pràctica? Qui s’ha implicat en l’organització d’aquestes, i en la participació mitjançant el vot, sinó els sectors que podriem qualificar de patriòtics, encara que militin en diferents organitzacions? L’estratègia de Front Patriòtic ha permès anar sumant sectors nacionals d’ideologia autonomista però que podien ser persuadits del canvi de paradigma precisament pel seu caràcter de nacionals.
Per això, el procés d’anar sumant més i més sectors socials (inclosos els de població immigrada) a l’objectiu de la independència s’ha fet no amagant el caràcter clarament nacional d’aquest projecte (amb la defensa i ús del català i la denúncia de l’espoliació, com a eixos centrals), sinó afirmant-lo expressament. I, sobretot, negant l’eficàcia d’una política “acumulativa” o “gradual”, suposadament consistent a anar guanyant a poc a poc espais de poder des de la gestió autonòmica fins a crear les bases d’un futur estat català: tal com ens assenyalen els fets arran del fracàs dels experiments autonomistes convergents i tripartits, l’autonomia només condueix a l’autonomia (més del mateix) i la suposada “acumulació” de poder ha estat deixada ben delimitada pel Tribunal Constitucional espanyol: l’autonomia és negació de la sobirania i del dret de decidir del poble català i subordinació a la sobirania espanyola.
Tanmateix, la incorporació a l’independentisme de sectors provinents de l’autonomisme, en un procés que s’ha accelerat durant el darrer any (consultes, manifestacions...), ha fet que aquest nou independentisme pateixi de regionalisme: aquests nous sectors han deixat enrera el miratge que més autonomia condueix a l’estat propi, però continuen en bona part circumscrits mentalment al mapa del joc imposat precisament per la parcel•lació autonòmica. Alguns no arriben a entendre, encara, que trencar definitivament amb l’autonomisme és trencar també amb el mapa autonòmic i que cal assumir la nació completa com a àmbit de reivindicació i actuació.
El PSAN, doncs, veu amb preocupació aquesta persistència de trets regionalistes i considera que és ara, en aquest període encara inicial, germinal, d’aquest nou independentisme ja socialment majoritari al Principat, quan cal incidir per superar la llosa ideològica del regionalisme. Altrament, el nou independentisme corre el perill de tornar a ser atret i assimilat per l’autonomisme. Perquè és precisament l’assumpció del marc nacional complet allò que converteix l’independentisme en una proposta política inassumible per l’autonomia, irrecuperable per Espanya, impossible de reconduir mitjançant el parany de la gestió d’espais de poder institucional, on ha caigut l’independentisme retòric dels dirigents d’ERC, conscientment o no.
Mogut precisament per aquesta preocupació, el PSAN fa temps que mira d’incidir-hi, mentre que una part important dels col·lectius independentistes nascuts de la primera fase d’expansió de l’independentisme entre els sectors més joves, a finals del segle passat, no connecten amb aquest independentisme emergent i ara majoritari, al qual consideren poc definit ideològicament (que és cert) i excessivament divers i massiu (que també ho és).
Fa pocs mesos, la negativa de tots els partits parlamentaris del Principat a admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum per la independència al mateix Principat, va precipitar la presentació de la proposta electoral anomenada Solidaritat Catalana per la Independència. Proposta que el PSAN va valorar com a interessant des del primer moment per dues raons: primer, perquè naixia ja expressament desmarcada de l’objectiu de la gestió autonòmica; segon, per la seva vocació de Front Patriòtic que comencés a plasmar en l’àmbit institucional aquella nova majoria social per la independència que creix en la societat catalana. Tanmateix, aparentment patia del mateix llast ideològic que la resta d’opcions: el regionalisme.
Tot i això, el PSAN inicià converses amb els responsables del nou projecte i aviat va trobar una receptivitat envers els nostres plantejaments estratègics que cap altra opció electoral per a les eleccions autonòmiques del Principat no ha mostrat. La voluntat del PSAN d’incidir ideològicament en el nou independentisme, en el sentit abans explicat, va veure finalment la possibilitat de començar a introduir i popularitzar la superació del regionalisme com a alter ego inseparable i indestriable de l’autonomisme. En aquest sentit, l’acord signat entre el PSAN i SI és ben clar, ja que s’ha incorporat al programa electoral de SI, entre moltes altres mencions als Països Catalans, el compromís d’assumir “la constitució de l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que faci seva i estengui la proclamació d’independència al conjunt dels Països Catalans”, i s’inclourà aquest compromís en les activitats de la campanya electoral, entre les quals la realització d’almenys un míting en un indret dels Països Catalans fora del Principat. I en justa correspondència, el PSAN ha signat la coalició SI, participa en actes de la campanya i quatre militants seus en tanquen les llistes.
Cal esmentar, finalment, una constatació i una cautela. La constatació: que el programa de SI és de denúncia de l’opressió espanyola i de lluita per la proclamació de la independència, però no és un programa de govern i, doncs, no conté res que sigui inacceptable per a una ideologia d’esquerra. La cautela: que aquest acord signat només és vàlid, sense perjudici d’ulterior revisió, fins a la conclusió de l’actual procés electoral.
La Catalunya completa bé val una aliança electoral.
Josep Guia
(Comité Executiu del PSAN)
El pacte electoral entre el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha provocat sorpresa en diversos àmbits, a causa d’una lectura superficial i poc política d’aquest fet: què fa un partit comunista pactant amb uns “burgesos”?, es pregunten alguns.
La resposta a la pregunta que dóna títol a aquest escrit ha de començar per explicitar l’objectiu estratègic del PSAN. El nostre partit, nascut l’any 1968, va ser creat com a l’organització política que propugnava, al costat de l’alliberament de classe, la independència del conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, segons l’expressió esdevinguda ja clàssica. En aquest sentit, és el “pare” de l’independentisme català contemporani i, directament o indirecta, de gairebé totes les sigles en què aquest s’ha concretat durant els darrers 40 anys i escaig; posteriorment, durant la dècada dels anys 80 del segle passat, el PSAN va contribuir decisivament al creixement de la base social de l’independentisme, quan aquest es va multiplicar entre els que aleshores eren joves. La conversió d’ERC a l’independentisme, cap a la fi d’aquella dècada, va ser una conseqüència d’aquell creixement, per bé que, alhora, aquella operació es va fer amb la intenció de liquidar les organitzacions més combatives de l’independentisme i reconduir-lo cap a la política autonomista.
Tanmateix, el PSAN no hi va ser liquidat i ha pogut continuar fent present i defensant el seu objectiu estratègic d’independència per a tota la nació catalana, per a tot Catalunya. Aquest objectiu ha marcat tota la seva línea política i totes les seves propostes tàctiques. I des del marxisme d’alliberament nacional (que és el que practica i defineix el PSAN), sabem que l’estratègia independentista, perquè tingui possibilitats d’èxit, ha d’ésser necessàriament (de composició) interclassista, fins a la consecució de la independència, si més no. Així ha passat en totes les nacions oprimides del món que s’han alliberat i així s’esdevindrà en la nostra. A l’Europa d’avui, especialment, ningú no pot concebre una altra manera de superar una situació d’opressió nacional i d’aconseguir la independència.
Ja ho postulàvem així en la proposta de Front Patriòtic, feta als anys 80. Una proposta que ara qualla, de fet, per la base, gràcies al treball unitari de campanyes com les de les consultes populars: Que són aquestes sinó un front patriòtic a la pràctica? Qui s’ha implicat en l’organització d’aquestes, i en la participació mitjançant el vot, sinó els sectors que podriem qualificar de patriòtics, encara que militin en diferents organitzacions? L’estratègia de Front Patriòtic ha permès anar sumant sectors nacionals d’ideologia autonomista però que podien ser persuadits del canvi de paradigma precisament pel seu caràcter de nacionals.
Per això, el procés d’anar sumant més i més sectors socials (inclosos els de població immigrada) a l’objectiu de la independència s’ha fet no amagant el caràcter clarament nacional d’aquest projecte (amb la defensa i ús del català i la denúncia de l’espoliació, com a eixos centrals), sinó afirmant-lo expressament. I, sobretot, negant l’eficàcia d’una política “acumulativa” o “gradual”, suposadament consistent a anar guanyant a poc a poc espais de poder des de la gestió autonòmica fins a crear les bases d’un futur estat català: tal com ens assenyalen els fets arran del fracàs dels experiments autonomistes convergents i tripartits, l’autonomia només condueix a l’autonomia (més del mateix) i la suposada “acumulació” de poder ha estat deixada ben delimitada pel Tribunal Constitucional espanyol: l’autonomia és negació de la sobirania i del dret de decidir del poble català i subordinació a la sobirania espanyola.
Tanmateix, la incorporació a l’independentisme de sectors provinents de l’autonomisme, en un procés que s’ha accelerat durant el darrer any (consultes, manifestacions...), ha fet que aquest nou independentisme pateixi de regionalisme: aquests nous sectors han deixat enrera el miratge que més autonomia condueix a l’estat propi, però continuen en bona part circumscrits mentalment al mapa del joc imposat precisament per la parcel•lació autonòmica. Alguns no arriben a entendre, encara, que trencar definitivament amb l’autonomisme és trencar també amb el mapa autonòmic i que cal assumir la nació completa com a àmbit de reivindicació i actuació.
El PSAN, doncs, veu amb preocupació aquesta persistència de trets regionalistes i considera que és ara, en aquest període encara inicial, germinal, d’aquest nou independentisme ja socialment majoritari al Principat, quan cal incidir per superar la llosa ideològica del regionalisme. Altrament, el nou independentisme corre el perill de tornar a ser atret i assimilat per l’autonomisme. Perquè és precisament l’assumpció del marc nacional complet allò que converteix l’independentisme en una proposta política inassumible per l’autonomia, irrecuperable per Espanya, impossible de reconduir mitjançant el parany de la gestió d’espais de poder institucional, on ha caigut l’independentisme retòric dels dirigents d’ERC, conscientment o no.
Mogut precisament per aquesta preocupació, el PSAN fa temps que mira d’incidir-hi, mentre que una part important dels col·lectius independentistes nascuts de la primera fase d’expansió de l’independentisme entre els sectors més joves, a finals del segle passat, no connecten amb aquest independentisme emergent i ara majoritari, al qual consideren poc definit ideològicament (que és cert) i excessivament divers i massiu (que també ho és).
Fa pocs mesos, la negativa de tots els partits parlamentaris del Principat a admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per convocar un referèndum per la independència al mateix Principat, va precipitar la presentació de la proposta electoral anomenada Solidaritat Catalana per la Independència. Proposta que el PSAN va valorar com a interessant des del primer moment per dues raons: primer, perquè naixia ja expressament desmarcada de l’objectiu de la gestió autonòmica; segon, per la seva vocació de Front Patriòtic que comencés a plasmar en l’àmbit institucional aquella nova majoria social per la independència que creix en la societat catalana. Tanmateix, aparentment patia del mateix llast ideològic que la resta d’opcions: el regionalisme.
Tot i això, el PSAN inicià converses amb els responsables del nou projecte i aviat va trobar una receptivitat envers els nostres plantejaments estratègics que cap altra opció electoral per a les eleccions autonòmiques del Principat no ha mostrat. La voluntat del PSAN d’incidir ideològicament en el nou independentisme, en el sentit abans explicat, va veure finalment la possibilitat de començar a introduir i popularitzar la superació del regionalisme com a alter ego inseparable i indestriable de l’autonomisme. En aquest sentit, l’acord signat entre el PSAN i SI és ben clar, ja que s’ha incorporat al programa electoral de SI, entre moltes altres mencions als Països Catalans, el compromís d’assumir “la constitució de l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que faci seva i estengui la proclamació d’independència al conjunt dels Països Catalans”, i s’inclourà aquest compromís en les activitats de la campanya electoral, entre les quals la realització d’almenys un míting en un indret dels Països Catalans fora del Principat. I en justa correspondència, el PSAN ha signat la coalició SI, participa en actes de la campanya i quatre militants seus en tanquen les llistes.
Cal esmentar, finalment, una constatació i una cautela. La constatació: que el programa de SI és de denúncia de l’opressió espanyola i de lluita per la proclamació de la independència, però no és un programa de govern i, doncs, no conté res que sigui inacceptable per a una ideologia d’esquerra. La cautela: que aquest acord signat només és vàlid, sense perjudici d’ulterior revisió, fins a la conclusió de l’actual procés electoral.
La Catalunya completa bé val una aliança electoral.
Josep Guia
(Comité Executiu del PSAN)
dijous, 14 d’octubre del 2010
No tot és política en la vida
Després de la roda de premsa d’ahir a la tarda,en què Josep Guia i els dirigents de SI (Joan Laporta, Uriel Beltran i Alfons López Tena) varen presentar l’acord entre Si i PSAN,avui Josep Guia fa una presentació d’una altra mena: la del seu darrer llibre, Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documental. L’acte tindrà lloc a l’Espai Betúlia, a Badalona, a dos quarts de vuit. Serà conduit per Mercè Soler i anirà seguit d’un col·loqui, que és promet interessant. Hi sou convidats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
