dimecres, 28 d’abril de 2010

Primer de Maig - 2010

Resum de convocatòries:
- Girona: 1 de maig, a les 11h, a la Rambla de la Llibertat. Fira del Treball Solidari i Marxa Reivindicativa.
- Berga: 30 d'abril, a les 19h, al Casal Panxo. Presentació de l'Assemblea d'Aturades/ats de Berga.
- Barcelona, 1 de maig, a partir de les 10h, a la Rambla del Raval. Contra l'atur i les retallades socials: Solidaritat i consciència de classe. Manifestació a Avgda Catedral amb la Via Laietana, a les 17,30h.
- Vilanova i la Geltrú, 1 de maig: Manifestació a les 12h.
- Vinaròs, 1 de maig: Concentració a la Plaça Primer de Maig, a les 11h30.
- Castelló de la Plana, 1 de maig: Manifestació a les 11h, a la Plaça de la Farola.
- València, 1 de maig: Manifestació a la Plaça Sant Agustí, a les 11h30.
- Canals, 1 de maig: Manifestació "Per la terra i pel treball", a les 19h, des de la Plaça del Pont del Riu.
- Elx, 1 de maig: Manifestació a les 10h30, a la Plaça de Barcelona.

Més informació a la pàgina web de la Coordinadora Obrera Sindical (COS).


----
Manifest del PSAN: Unitat de la classe treballadora contra l’ofensiva patronal, financera i estatal

‘Que la crisi la paguin els rics’, s’afirmava fa any i mig, quan la crisi financera ja era més que evident. Llargament covat, l’esclat de la bombolla immobiliària-financera es presumia com quelcom desastrós per a tota la societat. És clar que si hi havia bombolla (i bombolla financera en forma d’hipoteques, de préstecs al consum, etc.) era justament per la dificultat del capital per trobar sortides prou rendibles en l’economia productiva. L’aposta per ‘l’economia del totxo’ conduïa al precipici, i fins i tot els comentaristes burgesos més entusiastes amb el curs dels esdeveniments no deixaven d’admetre-ho.

En fer-se evident l’entrada en la crisi econòmica mundial més greu dels darrers vuitanta anys, hom hauria esperat també una crisi del neoliberalisme, i de les seves polítiques agressives contra la classe treballadora. No ha estat pas així, i de fet l’ofensiva neoliberal creix (abaratiment de l’acomiadament, retallada de prestacions socials, etc.). La manca d’un moviment obrer organitzat, inclosa l’absència de l’ala ‘reformista’, impedeix que la crisi laboral es transformi en una crisi social i política. L’impacte de la crisi laboral es veu, doncs, com un problema eminentment personal.

És simptomàtic que el discurs dominant sobre l’atur consideri la promoció de la formació laboral com l’única via de sortida. De principi, la formació sempre, sempre, serà un possibilitat de trobar feina, però sempre que la formació estigui lligada a un objectiu clar, que ara no és el cas. Aquesta falsa alternativa de formació serveix, com a distracció per a traspassar, dosificadament, la responsabilitat d’una deficient o insuportable situació econòmica i personal al poc interès per la pròpia formació laboral. I per altra banda s’obvia interessadament (per part dels promotors de la falsa formació) en assenyalar clarament quins són els interessos dels responsables d’orientar l’economia productiva i de les inversions dels beneficis obtinguts. Finalment, aquestes solucions individuals passen sempre per augmentar la competència entre treballadors: entre individus, entre sectors, entre nacions, etc.

De totes formes no podem menysprear el desencís que, en menor o major grau, mostren les classes populars catalanes envers les ‘elits’ financeres, industrials i polítiques. Perquè correspon als treballadors més conscients de transformar aquest desencís en una posició organitzada, combativa i solidària.