dilluns, 27 d’agost de 2007

El PSAN, segons Roger Buch

Aquests dies Roger Buch ha estat a Prada per presentar el seu llibre "L'esquerra independentista, avui".

Vet ací alguns extractes que fan referència al PSAN:

El PSAN és el partit fundador de l’espai de l’esquerra independentista. Creat l’any 1969 a partir d’una escissió del FNC, ha estat de manera ininterrompuda sempre present en el panorama independentista català i, a més, amb implantació tant a Catalunya com al País Valencià. El PSAN fou el partit hegemònic de l’independentisme en els darrers anys del franquisme i durant tota la transició, paper que anà perdent a poc a poc. Com s’ha dit, molts militants del PSAN d’aquella època són avui dirigents d’ERC. Durant els anys vuitanta fou un dels principals impulsors de l’MDT i a partir d’aquell moment el partit desaparegué de l’escena pública per donar prioritat al moviment polític de masses: primer l’MDT i, posteriorment, Catalunya Lliure. Una mica avans de la desaparició de Catalunya Lliure (1995), el PSAN tornà a aparèixer a l’escena pública, però amb una força molt més debilitada de la que tenia deu anys abans.
La Declaració Política del PSAN data en la seva major part de l’any 1976 on es defineix com a partit obrer, comunista i aposta per:

“la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l’Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista”

El PSAN utilitza la falç i el martell com a símbols del partit, juntament amb l’estelada. Aposta des de mitjans dels anys vuitanta per l’estratègia del Front Patriòtic, i sense perdre els seus elements identitaris de partit comunista, té la intenció de col•laborar amb totes les forces nacionalistes per assolir la independència. Per tant, prioritza la seva relació amb entitats cíviques catalanistes i, a diferència de grups com Endavant, no mostra cap interès per relacionar-se amb grups revolucionaris que no siguin independentistes.
Una altra característica definitòria del partit és que anomena “Catalunya” al conjunt dels Països Catalans. El canvi de nom prové de l’èxit editorial És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), en que Josep Guia argumentava que l’ús de Catalunya aclaria la unitat nacional i reforçava la territorialitat tant en l’àmbit extern com intern. Aquesta nomenclatura provocà un gran revolsiu en l’entorn i fou adoptada de seguida pel PSAN, Catalunya Lliure i Maulets, i a principis dels anys noranta fins i tot per les JERC. En els darrers anys aquesta denominació ha perdut adeptes i tot i que el PSAN continua parlant de Catalunya, els altres grups independentistes prefereixen tornar a usar Països Catalans. Arran d’aquí, ve la campanya “Tot d’àmbit nacional” en què s’insisteix que les organitzacions (estudiantils, culturals, esportives, etc.) de tot tipus siguin d’àmbit de “Tot Catalunya”. Hi ha una secció de Lluita, la revista degana de l’independentisme català que el PSAN edita des de 1969, que porta per títol “Tot D’àmbit nacional” i se celebren els passos donats en aquesta direcció per altres organitzacions.
El PSAN pot tenir ara a la vora d’un centenar de militants repartits entre Catalunya i els País Valencià. La seva presència territorial és molt irregular tot i que allí on té militants intenta fer presència pública: València, La Safor, La Marina, i en municipis concrets del Baix Ebre, Maresme, Vallès Oriental i el Baix Camp. El PSAN té la seu nacional a la ciutat de València on, encara que com a partit extraparlamentari, pot participar en activitats ciutadanes i és un referent en el conjunt de l’esquerra independentista. En canvi, la influència del PSAN a l’àrea de Barcelona és pràcticament inexistent. Segueixen al davant del partit un grup de militants de l’independentisme dels setanta en què destaquen Jordi Moners (Baix Llobregat) i sobretot el Valencià Josep Guia, que n’ha exercit el lideratge des de 1977. A part dels històrics, també aplega un nombre significatiu de militants més joves que s’han anat incorporant al partit des de mitjans dels anus noranta fins a l’actualitat.
De les activitats del PSAN, destaquen el suport a actes de sectorials i plataformes ciutadanes, la celebració mensual de sopars tertúlia a València, l’organització d’unes jornades de formació anuals, l’organització de conferències i d’actes polítics al voltant de les diades i els comunicats públics.

El PSAN participa amb bloc propi en les manifestacions de les diades on reuneixen entre 100 i 200 persones a Barcelona i força més al País Valencià.. L’activitat pública més coneguda del PSAN és l’organització de l’Aplec del Puig (L’Horta) que se celebra el darrer diumenge d’octubre. En L’aplec es convida representants d’entitats i plataformes cíviques perquè hi facin parlaments. La diada festiva i alhora reivindicativa aplega diversos centenars de persones entre militants, simpatitzants i membres d’altres organitzacions..
Tot i que el PSAN s’organitza com un partit polític clàssic, amb òrgans de partit comunista com el Comitè Centra., sembla tenir més interès per actuar com un grup d’influència dins la mateixa societat civil. Mai no ha prioritzat el treball al si de l’Esquerra Independentista i va ser un dels primers col•lectius que es va retirar del Procés de Vinaròs tot argumentant que optava per reforçar la seva pròpia organització. En canvi, ha explicat, conscient de ser una organització petita, quines són les funcions del partit: ampliar la base social independentista i, en segon lloc, polititzar-la. En un article a Lluita (núm. 231, juny-juliol de 2003), “Sobre la funció política del PSAN a la Catalunya D’Avui” la dirigent Núria Cadenas explica com l’estratègia del PSAN, vist amb la perspectiva dels anys, ha funcionat ja que cada vegada hi ha més independentistes:

“[...] cal, per tant, per continuar el procés d’arrencar-li base social al regionalisme i augmentar el nombre dels que reivindiquen la unitat i la independència de Catalunya [...] Però, a més, cal polititzar la base social ja existent, que ha crescut en quantitat però que és poc estable, massa fluctuant, massa fàcil encara de ser atreta pel regionalisme o nacionalisme o nacionalismes nominals [...]. L’estratègia de fer un front patriòtic, de fer un patriotisme popular, augmentat, però també amarat de sentiment que connecti amb les àmplies masses que senten la seva llengua, el català, com a element principal d’identificació ha donat bon resultat i cal insistir-hi [...] polititzar la base social de l’independentisme sociològic” no és simplement, afegir ítems al discurs: ara a més de llengua, parlem també d’infrastructures, i del concert econòmic, i expliquem que independència és democràcia, i els avantatges concrets per a les persones que s’obtenen amb més sobirania. Polititzar la base social de l’independentisme és, sobretot, actuar sense vacil•lacions a l’hora d’assumir el marc nacional, fer polítiques nacionals clares de tots els àmbits (cívic i l’institucional) [...]”

1 comentari:

Roger Buch ha dit...

Benvolguts,
deu n'hi do la feinada per transciure el text!

Per cert, estic fent força presentacions del llibre però no he estat pas a Prada aquest agost :-)

salutacions cordials