Un fantasma ronda per tot el món: el fantasma de la crisi. Una crisi que trasbalsa cada dècada, i més greument cada 30 o 40 anys, la societat i l’economia capitalistes, una crisi per un excés desenfrenat de producció, per un excés de riquesa, doncs, que no es pot vendre perquè els empresaris, amb un afany irracional de guany, no han tingut en compte el poder de compra de la població.
Els capitalistes, desconcertats i espantats, exigeixen ajuda, i els governs els l’ofereixen a carretades. Els treballadors, atrapats entre l’atur i les hipoteques, ara s’adonen de la tramnpa ensucrada d’una pretesa societat del benestar i un consumisme suïcida que els han abocats a la misèria i a la desesperació.
Sols l’estat, amb el diner públic –que és el nostre-, pot posar pedaços –només pedaços- per atenuar els efectes de la crisi causada per la disbauxa capitalista. Així, la classe treballadora de les nacions sense estat, com Catalunya, és qui es troba més indefensa
Si l’estat espanyol sotmet Catalunya a un dèficit fiscal crònic, i en temps de bonança econòmica ens nega les inversions mínimes necessàries a infrastructures, i ens arrossega a un IPC més alt que l’espanyol i a uns traspassos de competències sense el traspàs de recursos suficients; si se’ns imposa un pla geoeconòmic que desarticula el territori, si ens aplana el camí cap a Madrid i ens allunya els que ens duen a Europa i al món, si vol espanyolitzar també la nostra economia, no és estrany que els efectes de la crisi siguin més greus ací que enlloc: major descens de la producció, major augment de l’atur i de tancament d’empreses... La classe obrera, però, només rebrà les engrunes dels ajuts estatals.
I el capitalisme, un cop superada la crisi, no podrà evitar que, deu anys després, ens torni a rondar el mateix fantasma que, de dos-cents anys ençà, no ha deixat de visitar-nos regularment.
Catalunya, 2009
