El dossier del darrer número de Lluita du per títol "Què vol dir sobirania?". Per Josep Guia, la profusió de plataformes i corrents de partits polítics diversos que comparteixen l'adjeciu de sobiranistes "són un símptoma de l'existència d'una maror independentista de fons, de la qual en són expressió, però també volen ser-ne aturador". Entrevistat per Toni Gisbert, Roger Buch declara que "ara estem en una situació de naixement de molts corrents i plataformes però segur que en un o dos anys s'haurà clarificat el panorama". Josep A. Vilalta, membre del Secretariat Nacional de la CUP, que signa el tercer article del dossier, les tasques del moment són "la conscienciació d'amplis sectors populars", "dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l'autonomisme" i "assolir una majoria social favorable a la independència". Vilalta alerta que, "malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l'autodeterminació" han de tenir clars dos punts bàsics mínims: un àmbit territorial irrenunciable (Països Catalans) i un únic posseïdor legítim de la sobirania (el poble català).
Dins l'independentisme sovinteja un sa escepticisme davant l'abundosa terminologia eufemística dels "semi-independentistes". Hom arriba a contradiccions, en el terme però també en la cosa, com ara la "sobirania compartida".
Potser en sobiranies compartides pensaven els redactors de la "Institució de la Consulta pel Nou Estatut d'Autonomia i Sobirania del Poble Sard". En mans de la direcció regionalista, autonomia i sobirania eren pràcticament sinònimes, i n'ha estat clar testimoni la limitació de la reforma aprovada enguany. En tot cas, el Tribunal Constitucional italià té un concepte més restriciu de la sobirania: “la soberania és de tot el poble italià. Un poble sard sobirà no existeix”, ”El poble sard no és sobirà” i “no a la sobirania, si s'associa a la independència”. Davant aquest pronunciament del TC italià, A Manca pro s'Indipendentzia ha respós amb un comunicat igualment clar: La sobirania és en el cap del poble sard. Respecta al poble sard d'exercir-la.
D'altra banda, el darrer Lluita també recorda que enguany la Coordinadora Obrera Sindical fa 20 anys. Mirant al futur, Gonçal Bravo, en el seu article, afirma que "als Països Catalans encessitem un nou sindicalisme; un sindicalisme que doni respostes clares, honestes i de treball, per plantar cara al capital espanyol, francès i botifler per la defensa dels nostres drets i dignitat, per reforça el moviment d'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans".
dissabte, 10 de novembre del 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)